​​ La història d'aquest far és la continuació de la de l'antic far de la Banya, que fou traslladat del seu emplaçament i situat al dic de Llevant del Port de Tarragona (vegeu la seva història). La necessitat de dotar d'un major abast al far primigeni i la impossibilitat de recréixer la torre va obligar a projectar un nou far de major altura.

La construcció va començar l'any 1975 i es va prendre com a base un disseny de torre de formigó armat estandarditzat, de 23,7 m d'altura i 3 de diàmetre.

A la torre, pintada a bandes blanques i negres, es va col·locar l'òptica originària de 3r ordre i 750 mm de diàmetre adquirida el 1862 a l'empresa anglesa Chance Brothers i que procedia del far antic amb el sistema lluminós d'acetilè que ja tenia.

La Comissió d'Estudis de Models i Normes per a Senyals Marítims va dissenyar la torre l'abril de 1970 per tal de facilitar els projectes de nous fars que estaven paralitzats davant el minso paper que tenien en les prioritats dels enginyers, cosa que suposava continuats retards en la modernització i millora del sistema de senyalització marítima espanyola. Amb el títol Proyecto de modelos oficiales de torres de faros, es van plantejar tres models de torres cilíndriques de 3, 4 i 5 m de diàmetre respectivament, en funció de l'altura necessària del pla focal sobre el terreny. Per albergar els acumuladors de gas acetilè, es va construir un cos inferior concèntric i de major diàmetre que la torre que disposava de dos balconets exteriors i superposats a la part superior. Des del balconet inferior s'accedia al més alt, dissenyat per a la neteja i manteniment exterior d'una llanterna cilíndrica de 1750 mm de diàmetre, muntants helicoïdals i vidres corbats. La llanterna va ésser adquirida a l'empresa La Maquinista Valenciana. El far va entrar en servei l'1 de novembre de 1978, data en què es va apagar l'antic de ferro. Tot aprofitant les obres, es van demolir les restes de l'habitatge d'inspecció i el magatzem, i es va tancar la parcel·la que ocupava amb una tanca de gelosia. Les dificultats que imposava el trasllat i la càrrega dels acumuladors de gas i el desenvolupament aconseguit pels sistemes d'energia fotovoltaica van decidir l'electrificació l'any 1985.

El resultat fou dues llampades blanques i un abast nominal de 12 milles. L'energia per alimentar el llum es va obtenir de 8 plafons fotovoltaics Holen de 40 W, capaços de proporcionar 26,25 ah/d a 24 V que alimentaven un conjunt de bateries formades per 12 elements Tudor EAN 100 estacionària de 2V i 708 A/h de capacitat.

Es van instal·lar quatre llums de 150 W/24 V d'incandescència, tipus quiròfan multifilament, sobre un canviador automàtic CDL-24 de La Maquinista Valenciana i un aparell de llampades dobles del mateix fabricant. Posteriorment es va substituir l'aparell de llampades per un altre de més modern de la mateixa empresa, semblant al col·locat en els fars del Fangar, dic de Llevant del port de Tarragona i antic far de la Banya situat en l'esmentat port. Es van reemplaçar els llums per d'altres halògens de 150 W 24 V de més rendiment lluminós. El canviador també fou reemplaçat per un altre de ressort adquirit a l'empres espanyola Balizamar. Tarragona i la resta dels fars de la província, el setembre de 1988, van dur a terme el primer projecte espanyol de supervisió remota dels fars. L'empresa Hispano Radio Marítima va fer la instal·lació. El centre de control era al far de Sant Carles de la Ràpita amb el qual es comunicava per ràdio.

L'equipament complet constava de diversos sensors que captaven els senyals a controlar (funcionament del llum, estat de les bateries, intrusions, etc.) i que s'enviaven a un ordinador i una ràdio mòdem. Estava alimentat per 6 plafons fotovoltaics de 40 W Holec, 12 elements de 2 V de bateries estacionàries Tudor i un regulador de càrrega Atersa. Tot i que no va donar bon resultat per l'elevat consum, l'experiència fou la base per a altres sistemes més modern que es van implantar a tot el país i que va començar a funcionar a Tarragona el 4 d'abril de 1998. Les incidències que es produeixen es transmeten per ràdio al far de Sant Carles de la Ràpita i des d'allí per telèfon a l'edifici de Port Control, centre de control de la província, situat al port de Tarragona. El far de la Banya està situat en l'inici de la petita península dels Alfacs, a la zona sud del delta de l'Ebre. La platja del Trabucador forma una barrera natural que origina el port natural dels Alfacs, on hi ha la població, i el port de Sant Carles de la Ràpita.

Està integrat en una zona de gran interès ecològic i fou declarat Parc Natural protegit per les especials característiques per a la cria d'aus, en especial la de la gavina d'Andouin, que forma una de les majors colònies conegudes a la primavera. La torre és usada com observatori per al seguiment i recompte de les aus i d'altres animals que es crien en llibertat al Parc Natural pels serveis de biologia de la Generalitat de Catalunya. Per arribar-hi cal emprar un vehicle tot terreny i travessar la llarga llengua sorrosa que forma la platja del Trabucador.

A les rodalies hi ha importants salines. A causa dels temporals de la zona, a vegades es nega i no és possible accedir-hi.

En aquests casos cal utilitzar una embarcació des del veí port de Sant Carles de la Ràpita.

​​ El dia 1 de setembre de 1864 s'encendrà aquest far situat en la punta de la Senieta, a 8 cables al S 30º O de la ciutat de Sant Carles de la Ràpita, dins del port dels Alfacs. Les seves característiques són:

​​ La torre és del color de la pedra natural de la pedra de carreus en què està formada i la cúpula de la llanterna del color natural del coure. És de figura cilíndrica i ocupa el centre de l'habitació dels torrers, dels quals sobresurt 2,3 m. Aquest far, en unió amb la boia de campana i de salvament que està fondejada a 6,5 cables al SO de la punta del Galacho, marquen de nit l'entrada al Port dels Alfacs". Amb aquest text es posava en coneixement dels navegants l'entrada en servei i les principals dades d'aquesta llum, successora dels focs que antigament es venien encenent en la torre de Sant Carles.

La seva millor descripció i detalls queden recollits en el relat que sobre ell efectua, el 1875, l'enginyer cap de Tarragona, Cecilio Cardenal:

Inicialment utilitzà l'oli d'oliva refinat com combustible. Posteriorment es canvià el llum per un altre Maris d'un ble sèrie senar que s'utilitzà successivament amb parafina i petroli. La primera reforma ressenyable arriba amb el compliment d'una Reial ordre de 10 d'abril de 1918, en la qual es fixà una aparença lluminosa de grup de 3 i 2 ocultacions blanques i una reforma en el sistema d'enllumenat.

Per aquesta reforma s'instal·laren dos carburadors amb capacitat per 4 k de carbur de calci i encenedor permanent de 17,5 l destinats a fabricar gas acetilè per mitjà d'un gasòmetre allotjat en una caseta contigua a l'edifici. També es col·locà en l'òptica un joc de 5 pantalles giratòries muntades sobre una bóta de mercuri accionades per una màquina de rellotgeria de moviment persistent i una nova llanterna cilíndrica de fusta de caoba, escala ràpida i pis de fosa, conjunt del qual es va adquirir en la seva totalitat a la casa espanyola La Maquinista Valenciana.

La nova característica començà a exhibir-se en la nit del 29 d'agost de 1920 i el sistema d'acetilè el 2 de setembre següent. L'electrificació arribà l'any 1929 per mitjà d'un llum de filament de 100 bugies que conservà el llum Maris de reserva fins al maig de 1951 en què el Maris se substituí per un Aladino. El creixement de la ciutat i l'augment del tràfic d'embarcacions van emmascarant paulatinament la llum que arriba a confondre's amb les de la resta de la població. El 1956 la Comandància de Marina expressa les queixes dels usuaris del far que ja són incapaços de distingir les ocultacions.

Per posar-hi remei se substitueixen les pantalles per un joc de centellejadors elèctrics amb reserva de gas de la casa AGA, composta d'un basament de perfils laminats, òptica diòptrica de tambor de 500 mm de diàmetre, llum d'incandescència de 250 W, canviador automàtic, fotocèl·lula, centellejador de gas amb cremador de 30 l i un grup electrogen dièsel VMS, que entrà en servei el 23 de maig de 1975. L'antic sistema òptic es diposita en el Museu Naval de Barcelona, on actualment figura exposat. El desenvolupament dels sistemes fotovoltaics van arraconant cada cop més l'ús d'acetilè. Poc a poc, les instal·lacions dels fars del Delta es van electrificant com energia solar. A partir de 1985 el far de Sant Carles és l'únic que queda amb aquest tipus de combustible, encara que només com a reserva.

Els problemes de manipulació i subministrament de gas aconsellen la seva substitució i de nou es reemplaça la instal·lació. El 2 de juliol de 1995 s'instal·la un nou sistema compost d'un centellejador electrònic de la casa Balizamar dotat de llums halògens de 1000 W a 220 V, col·locats en un canviador automàtic capaç per allotjar-ne dues. S'aconsegueix així destacar més la seva llum que una altra vegada quedava emmascarada pel continu creixement urbà. Per arribar al far s'ha de prendre un ramal d'uns 150 m que parteix de l'antiga carretera nacional que va des de Sant Carles de la Ràpita a Vinaròs, a uns 800 m de la primera. Està situat a la vora de la platja i integrat en una zona residencial totalment urbanitzada i és un element destacat dins del pas marítim que rodeja la costa.

L'edifici és l'original, restaurat i conservat en successives ocasions. L'ús dels buits interiors ha canviat substanciosament.

Ara alberga un ampli habitatge que és utilitzat per un dels tècnics encarregats del manteniment de la senyalització marítima de la província, un despatx i un vestíbul. L'equipament exterior està complementat per dues casetes rectangulars; una que conté el grup electrogen de reserva i que està destinat a taller de reparacions i una altra que s'utilitza d'aparcament i magatzem. Durant l'última Guerra Civil estigué apagat per una ordre del Comitè de Defensa de Tortosa des del 17 de març de 1937 fins finals de l'any següent.

​​ El difícil accés als ports naturals del Fangar i els Alfacs a causa dels baixos canviants formats per les terres d'al·luvió arrossegades pel riu Ebre, va determinar que la zona fos un dels punts on més es necessités l'enllumenat, i per tant, es va incloure en el Primer Pla d'Enllumenat Marítim d'Espanya aprovat per Reial decret de 13 de setembre de 1847.

En el Pla s'establia la construcció de tres fars de diferent ordre i importància, a situar en l'illa de Buda, la punta de la Banya i la punta del Fangar com a punts geogràfics més representatius per delimitar els terrenys del Delta.

Les característiques del terreny, tou i sedimentari, van retardar lleugerament el projecte. De la inspecció feta per estudiar la zona s'envia al Govern la proposició següent: “La imperiosa necessitat d'il·luminar les Boques de l'Ebre és tan notòria, que excusa encarir els avantatges d'establir al més aviat millor un llum en aquell port.

Atesa la naturalesa del sòl, format pels successius al·luvions de les crescudes del riu, que van dipositant el llim i l'argila que les aigües porten en suspensió, l'edificació d'un far d'ordre elevat en un terreny tan fluix i movedís seria difícil i costosa i potser perdria bona part de la seva importància passats els anys pel creixement continu que s'observa a la costa, que faria quedar la llum massa terra endins”. Precisament per pal·liar aquesta necessitat, el 1857, l'enginyer en cap de la província de Tarragona, Ángel Camón, va presentar un primer projecte de torre provisional que la Comissió de Fars va refusar en atenció a l'informe mencionat “perquè ho proposava la fàbrica de maó foradat”.

Les recomanacions imposades per la Comissió establien que “tot sigui provisional, així el llum i l'obra que s'executi per a la seva col·locació i per això mateix opina que es faci aquesta de fusta, d'una altura que no baixi de 10 m, i que en la construcció de la qual es procuri la major senzillesa i economia, sense desatendre per això l'estabilitat necessària”.

Respecte al far definitiu de 2n ordre i els altres dos que estaven previstos, s'indica com més beneficiós “l'adopció d'una torre de ferro amb estaques de rosca, sistema que, en ser el més adequat a la localitat, té l'immens avantatge de poder-se desmuntar i traslladar fàcilment, quan així ho exigeixi el creixement dels dipòsits del riu. Ínterim, un aparell catadiòptric de 5è ordre establert sobre la carcassa de fusta mencionada, proporcionarà en poc temps, sense grans dificultats ni despeses, els immensos avantatges que tant anhelen els navegants i que indubtablement s'aconseguiran amb l'establiment d'una llum en les temibles Boques de l'Ebre”. Tot seguint aquestes prescripcions, Ángel Camón presenta, el 3 d'octubre de 1859, sota el títol Descripción de un modelo de faro de hierro para las puntas de la Banya en los Alfacs i del Fargar, un primer projecte que situaria una torre de ferro en el delta de l'Ebre. Dos mesos després, el 12 de desembre, en subscriu un altre titulat Proyecto de un faro de hierro para las bocas del río Ebre: Faro de Buda. Com a mètode de fonamentació utilitza per a les fundacions el principi de rosques inventat per l'anglès Alexander Mitchell “l'enorme resistència de les quals per tou que sigui el terreny n'hi ha prou per construir un fonament sòlid que ni pateix depressió ni s'altera per l'onatge, ni està exposat a enfonsaments i pot, per tant, sostenir sense risc la càrrega que sobre ell s'estableixi, arranjada, naturalment, al nombre d'estaques, al seu diàmetre i a l'extensió superficial dels helicoides que porten aquests en l'extremitat inferior”.

Per al Far de Buda l'enginyer es limita a informar de les principals característiques d'un far que elegeix com a model, construït pels americans en la península de Florida. En tant es decideix la solució definitiva i per no demorar més una situació cada vegada més angoixosa el president de la Comissió de Far, José de Arias, elabora un escrit datat el dia 6 d'agost de 1859 dirigit al director general d'Obres Públiques on es deia: “Il·lm. Sr.: Les repetides desgràcies que tots els hiverns es verifiquen en les Boques de l'Ebre a causa exclusivament de la manca d'una llum que indiqui als navegants els baixos perillosos d'aquella localitat, posen en aquesta Comissió en el deure de cridar novament l'atenció de VI sobre aquest port tan important. Com sigui que la realització de l'enllumenat propi i aprovat per a aquesta part de la costa exigirà algun temps, el proper hivern i encara potser el següent no es podrà establir; aquesta Comissió creu que la col·locació d'una carcassa senzilla i provisional de fusta de 6 a 8 m, amb un petit aparell de 6è ordre, situat a l'illa de Buda, no només donaria un gran servei als vaixells que sovintegen aquest lloc; sinó que evitaria les desgràcies quasi segures, que comporta la manca d'una llum que indiqui, encara que sigui de petit abast, aquesta localitat. Si aqueixa Direcció aprova el pensament proposat, en concepte d'aquesta Comissió podrà executar-se per a l'entrada de l'hivern, aprofitant després l'aparell de 6è ordre a la Punta del Fangar, quan es facin l'enllumenat complet d'aquest paratge, i donant així un temps per estudiar les torres de ferro proposades per a les llums d'aquest punt”. En virtut d'aquesta argumentació, la Direcció General aprova la construcció i encarrega a Ángel Camón l'elaboració del projecte de far provisional. Un cop acabat, el 31 d'agost de 1859, amb el títol Proyecto de un armazón de madera para colocar una luz de sexto orden en la isla de Buda, en la desembocadura del río Ebre, mandado estudiar por la Direcció General d'Obres Públiques, fou pressupostat en 19.850 rals, preu que incloïa l'adquisició d'una barca i la construcció d'una barraca per als torrers.

L'enginyer ho va complementar amb un altre estudi de dos petits llums fixos sobre carcasses del mateix material per a les puntes de la Banya i del Fangar. El 12 d'octubre següent és aprovat, i s'inicien immediatament les obres malgrat que el mal temps demora la rapidesa dels treballs. Poc després, Ángel Camón presenta un pressupost de despeses addicionals per import de 3.500 rals, ja que els jornalers demanaven més sou per les privacions del lloc i la llunyania de les famílies. La torre es va fer de fusta amb base hexagonal. Tenia una altura de 10,31 m sobre el mar i 9,64 sobre el terreny, cosa que elevava el pla focal a 11,10 m sobre el nivell del mar. Descansava sobre estaques clavades amb martinet, els caps de les quals formaven un basament o engraellat de peces d'alzina engalzades a mitja fusta.

Sobre els caps es muntaven sis bigues principals que formaven el cos de la torre, l'eix vertical de la qual era format per una altra peça de fusta. La part superior o base de la piràmide en tronc se subjectava per mitjà de travessers que formaven el pis de l'aparell i el voladís on descansava la barana que envoltava la cambra d'il·luminació.

Sis vents de filferro donaven estabilitat al conjunt i una escotilla en el pis superior permetia l'accés a la llanterna. El 19 de gener de 1860 va quedar acabada l'estructura i s'inicià el muntatge de l'aparell sota la direcció de l'armador de fars Joan Bassó.

L'1 de juliol següent estava acabat i disposat per ser encès. Es va col·locar un aparell catadiòptric de 5è ordre i no de 6è com estava previst per l'escassa diferència de preu i les superiors prestacions. Es va encendre per primer cop el 15 de setembre de 1860 amb llum fixa blanca i 11 milles d'abast. L'aparell, la llanterna octogonal coberta amb un casquet esfèric de color blanc i els llums d'enllumenat s'havien adquirit a la empresa francesa Henry Lepaute. La casa dels torrers era una barraca coberta amb joncs situada a 10 braces al sud-est de la torre. Paradoxalment aquesta primera llum va donar lloc a algunes confusions. El Diari de Tarragona de 12 de gener de 1861 deia: “Persones que ens mereixen completa confiança acaben de manifestar-nos que es troben detingudes més de quaranta vaixells a les Goles de l'Ebre, entre els que hi ha els vapors “Ebro” i “Dertosense”.

El primer d'aquests vaixells havia intentat passar pel canal d'Amposta però no ho va poder aconseguir en trobar-se descompostes les rescloses. Una goleta de la matrícula de Marsella, de 105 tones, que es dirigia a Le Havre amb 150 pipes d'oli i alguns farcells de perfumeria, ha envestit dites goles i roman encallada.

Sembla que el capità va prendre la llum del far per la d'un vaixell, error que va ocasionar el desastre sofert. En honor a la veritat hem de manifestar que hem escoltat assegurar a alguns mariners que n'és de fàcil incórrer en l'equivocació del capità del mencionat vaixell, per la raó que la llum del far és fixa i està col·locada molt a dins de la terra”. Aquesta afirmació que situava el far lluny de la costa sempre fou un terme relatiu perquè l'emplaçament elegit estava sotmès a la contínua variabilitat d'avenços i retrocessos típics de la desembocadura d'un riu de la importància de l'Ebre.

Sense anar més lluny, el 15 de gener de 1862, l'enginyer en cap de la província de Tarragona participa a la Comissió de Fars que els temporals de l'hivern i del mes de maig havien originat la desaparició de la platja immediata a la barraca dels torrers que havia estat inundada per les aigües, deixant-la parcialment submergida ,i que la torre de fusta tenia clavades les estaques sobre les quals se sostenia. Afegia també que els torrers s'havien traslladat, restant únicament en el far el dipòsit d'oli. Un nou comunicat del mateix enginyer datat el 6 de desembre de 1862, relatava la completa destrucció de la barraca i que la carcassa de fusta que servia de suport a l'aparell lluminós es trobava dins de l'aigua.

Afegia que a la base hi havia una profunditat mitja d'1 m, cosa que impossibilitava el servei del llum que es trobava apagat des del 24 de novembre d'aquell any: els torrers havien fugit ràpidament en una llanxa cap a la vorera oposada, per l'imminent perill que els amenaçava. El vent era abassegador i la mar envaïa tot l'indret. Per fer possible la viabilitat del servei d'enllumenat es va construir una petita casa de fusta en un nou punt aixecat de la vorera del mar.

S'aixecava 2 m sobre el sòl i descansava sobre estaques i tenia capacitat únicament per a un catre destinat al torrer encarregat de la vigilància del llum i per allotjar els elements més indispensable. Per arribar al far es va fer un pontet de fusta que partia de l'entrada principal. Mentre succeïa això, es feien els tràmits per a la col·locació dels fars definitius.

Encara que la proposta de torres de ferro d'Ángel Camón no foren acceptades, va servir de base a la Reial ordre de 9 de gener de 1860, per la qual s'encarregà a l'inspector Lucio del Valle, comissionat a la ciutat de Londres, la confecció dels projectes definitius per a les tres torres.

Es composarien d'armadures de ferro muntades sobre estaques de rosca “tenint en compte les dades i notícies que pugui recollir al voltant d'aquesta mena de construccions”. En la Reial ordre es va facultar Lucio del Valle a sol·licitar preus als fabricants d'aquell país i a admetre propostes de forma definitiva. De les dades extretes en la Memòria publicada pel citat enginyer en la Revista de Obras Públicas d'aquells anys, coneixem que el comissionat va comptar amb les experiències obtingudes en alguns dels principals fars de claraboia o esquelet edificats fins aleshores. Justifica l'enginyer, primer la bona resistència del ferro als agents atmosfèrics i al·ludeix al far anglès de Maplind Sand, que malgrat els 22 anys d'antiguitat, no tenia símptomes de corrosió “encara en aquelles porcions inferiors que, en estar constantment submergides, no pot rebre pintura que es dóna de tant en tant a tota obra exterior”.

Aquest far, construït per la Corporación del Trinity House el 1841 i situat prop de la desembocadura del Tàmesis, havia estat projectat per Mr. Walker i estava construït per 9 peus que repartien entre el centre i els vèrtexs d'un octògon amb edifici i torre situats en la part superior.

Fou el primer on s'experimentaren les rosques per a fundacions en terrenys tous, encara que la primera llum que els va usar fou la de Port Fleetwood, al nord d'Anglaterra. Per les coincidències amb el projecte d'Ángel Camón per al Far de la Banya sembla que es va prendre com a exemple aquest darrer. Lucio del Valle prefereix el ferro forjat al fos per a quasi tot l'esquelet, malgrat la millor resistència d'aquest últim al rovell. Argumenta la major elasticitat i millor comportament a les vibracions “havent-lo, a més, acreditat suficientment l'experiència en les diverses torres que s'han destruït per haver-se trencat els muntants fets amb tubs de foneria” i cita com exemples destacats la del Far de Minot's Ledge, als USA, i la de la Roca del Obispo, a la Gran Bretanya. Sobre el far de Minot's Ledge cal dir que fou el primer d'aquest tipus dels aixecats en el país americà.

De 24,20 m d'altura estava situat sobre la roca Ouater Minot, a l'entrada del port de Black Rock. El disseny va córrer a càrrec de l'enginyer capità W.H. Swift i tenia el propòsit de disminuir el gran nombre de naufragis que es produïen en la zona. Va entrar en servei a l'any 1847 i només va durar tres anys. L'informe redactat pel seu arquitecte ens dóna la millor referència de la seva desaparició: “La nit del dilluns, 14 d'abril, el vent, que havia bufat de l'est durant diversos dies, s'incrementa gradualment. El dimarts es converteix en una galerna del nord-est.

Continua bufant amb la major violència el dimarts a la nit, el dimecres, dijous i fins i tot el divendres; però el moment culminant de la turmenta fou el dimecres 16, arribant la fúria d'un veritable huracà. La llum de Minot fou vista des de Cohasset per última vegada el divendres a les 10 del vespre; a la 1 en punt del dijous 17, la campana del far es va sentir a una distància de 1,5 milles; era l'hora en què la pleamar començava a retrocedir, quan, de l'oposició del vent i la marea, se suposa que l'aigua estava en la seva major altura; i fou l'hora que generalment se suposa que el far fou destruït; de dia no es va veure res i la cosa més probable fou que desaparegués a l'hora assenyalada”. Amb el far també es va emportar les vides dels dos guardians, els cossos dels quals no foren mai recuperats. D'altra banda, el far de Bischop Rock es va erigir sobre un escull situat a 7 milles al sud-oest de les illes Scilly, el punt més a l'oest d'Anglaterra. D'estructura similar als comentats abans, va desaparèixer en una gran turmenta succeïda el 5 de febrer de 1850 quan encara faltaven per col·locar la llanterna i l'aparell òptic. L'enginyer es deté també a analitzar el far americà proposat per Ángel Camón com a model, i al qual anomena Coral Reef.

Aquest far està situat a l'entrada del port Key, a Florida, fou projectat per Mr. Lewis de Filadelfia, i del qual diu que tenia 17 estaques de ferro de 0,20 m de diàmetre, amb hèlices de 0,60 m sobre les quals pugen després els muntants tubulars de foneria, formant dues piràmides quadrangulars concèntriques travades i tibades entre si. L'habitatge dels torrers, de forma quadrangular, se situa en un segon nivell, a una altura de 10 m sobre la superfície del mar. Del far afegeix que “la manera amb què l'enginyer Lewis va disposar el del port Key, indica que coneixia suficientment a fons els gravíssims inconvenients dels tubs de foneria, perquè es veu l'afany amb què va procurar disminuir-los amb el projecte que va adoptar” afirmant que va produir una enorme despesa per l'excés de material emprat. Per construir el Far de Buda, Lucio del Valle consulta diferents fabricants anglesos, i els adverteix, d'entre altres coses, “que a qui presenti la proposició més beneficiosa se li adjudicaran també les dues torres més petites de la Banya i el Fangar, sota iguals condicions que la grossa”.

Va obtenir resposta de Mr. George Rennié i fills, de la mateixa ciutat; Mr. Cohrane i Cia., de Woodside i Mr. Henderson Porter de Birminghan. Se li adjudica el contracte a aquest darrer pel preu més favorable, en la quantitat de 22 lliures i 10 xílings cada tona, incloent l'obra de fusta. El contracte es va signar el 30 d'abril de 1860 amb un termini màxim d'execució de 4 anys, i un any més de pròrroga. Els materials i elements constructius comuns a les tres torres foren: Ferro forjat anglès de superior qualitat per a les estaques, armadures, biguetes i la resta d'elements metàl·lics, i fosos, de la mateixa procedència, per a les peces que ho necessitessin. Xapa galvanitzada de ferro per a l'exterior dels habitatges; l'interior i l'empostissat de fusta de pi, d'una amplada màxima de 7 polzades a les parets i 9 a les del sòl. En el Far de Buda es va usar post artificial de Bielfield a les parts corbes. La distribució interior era de taulers reforçats amb sòcol cornisa i faixa intermèdia. Els envans de les cuines de xapa de ferro ondulada per evitar els incendis. La subjecció es va fer exclusivament amb cargols; la utilització de claus estava prohibida. Les vidrieres de les finestres i porta d'entrada eren de tipus anglès, amb paravent de fusta. L'import total del projecte de les tres torres va pujar a la quantitat de 546.480 rals de billó. Al far de Buda li van correspondre 388.800 pel seu pes de 187 tones, sense incloure la llanterna ni l'aparell que foren adquirits a l'empresa anglesa Chance Brothers per 187.258 rals. Lucio del Valle va plantejar la possibilitat d'aixecar la torre dins del mar però desistí per la dificultat, les despeses, la convicció que el riu arribaria a recalar a mig termini i els migrats beneficis que comportaria. Finalment el va situar a terra ferma, al nord del far provisional de fusta. El Far de Tortosa es va encendre per primer cop el dia 1 de novembre de 1864 i era el de major altura dels metàl·lics construïts en tot el món, superant el de Florida en 7 m. Era una impressionant torre de ferro rematada per una llanterna a la qual s'accedia per una escala de cargol de 365 graons que pujava per l'interior d'un tub que servia d'eix.

De la mateixa manera que els de la seva època, va començar funcionant amb un llum d'oli d'oliva dels anomenats moderadors d'èmbol i pes, marca Degrand. Era atès per tres torrers. Amb un descriptiu anunci d'hidrografia s'informava als navegants, de la manera següent: “Any de 1864. El far de l'illa de Buda està situat per fora i a un cable de distància del cap de Tortosa, que és la part més baixa i sortint cap a l'est de l'illa de Buda. Té les següents característiques: Aparell catadiòptric de segon ordre. Llum giratòria de color blanc amb llampades de minut en minut; abast 20 milles i elevació sobre el terreny de 51,5 m. Latitud: 40º 45' 24'' N. Longitud: 7º 9' 15'' E de l'observatori de San Fernando. La torre és de ferro, de figura cilíndrica i pintada de color gris perla clar. Els muntants i falca de color plumbi fosc.

La llanterna és verda i la cúpula blanca. Ocupa el centre de l'habitació dels torrers que és també de ferro, elevada sobre el nivell del mar i ofereix actualment a la vista del navegant dos cossos; el superior de forma esfèrica amb vuit finestres i l'inferior de piràmide invertida.

Quan estiguin acabades les obres d'ampliació, l'habitació continuarà elevada sobre la superfície de les aigües i presentarà tres cossos: octogonal l'intermedi amb una finestra a cada costat i forma de piràmide invertida l'inferior. Tot l'edifici està emplaçat en el centre de la desembocadura del braç navegable de l'Ebre, o sigui en l'actual gola sud”. Tal com explica l'anunci, després d'inaugurar-se van començar les tasques d'ampliació dels habitatges amb l'afegitó d'un cos més. Per això, la Prefectura de Tarragona va redactar un projecte signat el 22 de març de 1864 que fou aprovat el dia 28 de maig del mateix any. Per dur a terme les obres, el dia 13 d'octubre següent l'enginyer Amado de Lázaro, responsable del districte de Tarragona, va establir un contracte amb el fabricant anglès Porter, qui també havia realitzat les tasques de muntatge del far. També es van fer obres d'escullera i carreus. El 15 de juny de 1863 es van incendiar les barraques que servien d'habitatge i magatzem als treballadors de la torre de ferro. De la mateixa manera que havia succeït amb el far provisional, les aigües negaren l'emplaçament en diverses ocasions. El 23 de desembre de 1872, l'enginyer en cap de Tarragona dóna un primer avís en informar de la necessitat de reforçar amb escullera el far de Buda per les variacions del riu. Comptava amb un servei de proveïment que es feia dos cops per setmana mitjançant embarcació des de la ciutat de Tortosa, que distava 50 km. La manca d'aljub per a la recollida d'aigua suposava que calia transportar-la i emmagatzemar-la en bótes. Les primeres modificacions en l'enllumenat van arribar amb l'adaptació del llum a l'ús de la parafina. El 1914 es va reemplaçar el sistema per un altre de petroli per incandescència a pressió per a cobertor de bitàcola de 85 mm que també es va adquirir a l'empresa Chance Brothers. En la Guerra Civil es va ordenar la interrupció de l'enllumenat fins al 9 de març de 1939. Malgrat això, durant el conflicte, es va encendre ocasionalment per orientar el pas de combois nacionals. En assabentar-se els republicans, tot metrallant-lo, el van prendre com a blanc i van intentar volar-lo. Amb tres suports de menys però encara en peu, l'abril de 1938 el van incendiar amb el petroli del magatzem.

Totes les parts combustibles es van cremar afavorides per l'enorme tiratge format pel tub de la torre, però va seguir dret. Acabades les hostilitats es va restablir provisionalment el servei amb una instal·lació d'acetilè amb aparell de llampades Pintsch de tres becs i catorze milles d'abast. Un altre inconvenient albirà l'horitzó. El mar avançava cap a la torre descalçant els fonaments de les estaques després d'haver arrossegat una defensa de blocs que el protegia i la regressió del Delta en aquest punt avançava cada vegada més.

L'Ordre ministerial de 28 de febrer de 1949 pretén solucionar el problema amb les següents mesures: primer, emplaçant el nou far de 55 metres d'altura i 40 milles d'abast de llampades blanques, al marge esquerre del Muntells de Tramuntana; segon, col·locar en l'emplaçament de la torre actual una balisa de materials lleugers per poder canviar-la en el cas de noves modificacions de la línia de la costa, amb 20 metres d'altitud i 20 milles d'abast i ritme centellejant de color vermell; tercer, situar en la balisa una sirena de boira amb un abast de 5 milles. Després de deu anys, tot segueix igual. El 29 de desembre de 1959, un fort temporal, en combinació amb la creixa del riu destrueix i arrasa la caseta d'acumuladors del far de Buda i el deixa sense llum. Ara la situació es ja angoixosa: el mar l'envolta i és extremadament difícil apropar-s'hi.

Només resten dues de les bigues que radialment i perifèricament traven els caps de les estaques, i la resistència dels elements metàl·lics és quasi nul·la. Ara s'estudia com a alternativa a la construcció del nou far ja fonamentat, la possibilitat de reconstrucció total. La diferència entre els 10.762.030 pessetes del cost de la rehabilitació i els 1.806.280,04 de la nova torre de formigó, inclina de decisió per aquesta última opció.

Els arguments que havia presentat en el seu dia Lucio del Valle a favor de la torre de ferro per la possibilitat de desmuntatge i trasllat si fos necessari i pel bon resultat de les rosques Mitchell per sostenir-la en terreny tou, no es tenen en compte.

Un llum provisional sobre un castellet tubular amb una instal·lació d'acetilè de flama oberta i curt abast substitueix l'antic far, que no aconsegueix sobreviure a un nou temporal i cau la nit de Nadal de 1961, després d'haver resistit quasi cent anys a tots els elements. Per als habitants del Delta el vell Far representava uns sentiments, que foren recollits per Sebastià Juan Arbó en “Elegia pel Far de Buda”: “A molts la notícia del seu enfonsament no els hi haurà dit res; en canvi per a mi, quina acumulació de records¡…

En la meva infantesa era costum, de temps en temps, fer una excursió al far; s'hi anava en vapor de rodes; acostumava a fer-se a la primavera, i pocs viatges es podien comparar, en bellesa, a la baixada per l'Ebre… El far era llavors tant a dins de terra que des d'allí no es veia el mar; menjàvem al peu del far… pujàvem després a la part més alta per una escala inacabable i contemplàvem meravellats el panorama immens de les riberes, dels amplis camps tancats sembrats de casetes, amb l'Ebre i les corbes pel centre, que venien a morir al peu del far; d'altra banda vèiem una vastíssima extensió de mar…

El record, sobretot de les nits en les quals llançava la llum clara sobre l'horitzó, nit darrere nit, en les calmes i en les tempestes. Molts escriptors han cantat als fars… Jo també he cantat als fars i ho he fet amb el Far de Buda, símbol per a mi de tots els fars…” Mentre el far queia, el 1962, a prop s'acaba una efímera construcció de 48 metres d'altura, amb una caseta de 12x12 metres per a les màquines, una habitació amb lliteres i una petita cuina, on se situa el llum d'acetilè, mentre s'estén una línia elèctrica i s'instal·la d'una llanterna amb cúpula aeromarítima de 3 metres de diàmetre.

El malaurat emplaçament i la inconveniència de la fundació immediatament s'evidencien. Només un any després, un informe de la Inspecció Central adverteix del perill a causa del continuat avenç de les aigües. Malgrat que les obres de defensa es fan el 1965, els fonaments cedeixen, el far s'inclina i l'estructura cau quasi sense haver donat servei.

En previsió d'un enfonsament anunciat, una ordre ministerial de l'any 1963 ordena la confecció d'un altre projecte que es presenta dos anys mes tard. Es proposa la construcció d'un gran far de 60,6 metres, llampades blanques terra i 40 milles d'abast, i dotar-lo d'un radiofar, 4 quilòmetres terra endins de l'anterior i una balisa de formigó de 20 metres d'altura, 10 milles d'abast, llum vermella de llampades ràpides i sirena de 5 mills, que s'havia de situar sobre el far caigut. Deu anys després encara es debaten les possibles solucions. Primer es planteja una boia far de 17 milles d'abast i sirena tipus Lamby mitjançant concurs que es declara desert en haver-se presentat una única oferta de 89.600.000 pessetes. Posteriorment (1978), la Prefectura de Tarragona presenta una sèrie d'alternatives per a la construcció d'una plataforma i el Servei de Senyals Marítims respon ordenant l'estudi d'una balisa oscil·lant.

Finalment, el juny de 1980, en el port de Sant Carles de la Ràpita hi ha els equips necessaris per realitzar una plataforma marina a un cost de 20.412.000 pessetes, similar al de la balisa oscil·lant, i de seguida es va fer el projecte que avui és una realitat i que consisteix en una plataforma hexagonal de 16 m2 de superfície i 7,3 d'altura que suporta un trípode format per tres estaques d'acer que es claven en el fons fins una profunditat de 20 metres.

Les obres foren fetes per l'empesa Sotomar i es van rebre l'1 de març de 1983. Damunt de l'obra, La Maquinista Valenciana va aixecar una torreta formada per un castellet metàl·lic, dotada d'instal·lació fotovoltàica amb llanterna no visitable proveïda d'una òptica AGA de 500 mm de diàmetre, de vidre polit, de llampades aïllades blanques i 14 milles d'abast i reflector de radar.

L'aparell de llampades electrònic era de la empresa Balizamar, model TE-PJ-24 format per un conjunt doble d'aparell de llampades, un per a emergència. A més comptava amb canviador automàtic de 4 llums de la mateixa empresa, llums Elva multifilament de 24 V 1856 A7h Tudor 16-EAN-100, estacionària de vasos transparents, 12 plafons solars de 12 V 40W HOLEC HS-40 per a llum principal i un regulador de càrrega Indecon marí de 500 W. Es va encendre per primer cop el 4 d'octubre de 1983. Per pal·liar les freqüents boires de la zona, el 31 de juliol de 1985 va començar a funcionar automàticament a trenc d'alba i en fer-se fosc (en un interval de lluminositat comprès entre els 300 i els 20 lux), una petita sirena de boira composta d'un amplificador Optimus ARB-25, un generador seqüencial de la mateixa empresa i 3 altaveus de 15 W. L'alimentació s'obtenia de 6 plafons de 12 V AEG PQ-5/410 i una bateria Tudor de 12 V 100 A. El setembre de 1988 es duu a terme a Tarragona el primer projecte espanyol de supervisió remota dels fars.

El centre de supervisió s'instal·la en el Far de Sant Carles. L'obra es va adjudicar a l'empresa Hispano Radio Marítima en 22.000.000 pessetes.

La instal·lació del cap Tortosa constava d'un ordinador, una ràdio mòdem de 5 W de potència, diversos sensors i un sistema d'alimentació fotovoltaic compost de 6 plafons fotovoltaics de 40 W Holec, 12 elements de 2 V de bateries estacionàries Tudor i un regulador de càrrega Atersa. Tot i que no va donar bon resultat per l'elevat consum, l'experiència va servir de base per a un altre sistema més modern que es va implantar a tot el país.

El 23 de novembre de 1995 es redacta un plec de característiques amb el títol “Suministro del equipamiento necesario para la instalación del sistema de supervisión remota para las Señales Marítimas dependientes de la Autoritat Portuària de Tarragona” complementat per un altre d'instal·lació dels mencionats equips subscrit el 22 del mateix mes. Ambdós foren adjudicats a l'empresa Page Ibérica, SA en 21.341.108 i 8.475.268 pessetes respectivament.

Després d'un període de proves, va entrar en funcionament el 4 d'abril de 1998 i serveix per a vigilar el funcionament, controlar i comandar tots els fars de la província des d'un centre de control que està situat a la quarta planta de l'edifici de Port Control, ubicat en el moll de Catalunya del port de Tarragona. El 8 de setembre de 1997 va començar a funcionar provisionalment la balisa de radar Racon que fins llavors havia estat col·locada en el dic de Llevant del port de Tarragona i es va suprimir la sirena. Dóna les característiques següents: codi, lletra T; longitud del codi proporcional; freqüència àgil, bandes S i X; cicle de treball 20 on, 10 off; sector d'utilització 360º; abast 15 milles nàutiques; altura sobre el mar, 19 m. Un cop superades les proves va tenir caràcter definitiu per resolució del president de Ports de l'Estat de data 12 de maig de l'any següent, cosa que va significar un important reforç per a la seguretat marítima. A causa de l'emplaçament, un paratge exposat a temporals i mar de fons, des de la seva posada en funcionament es van fer dues reparacions importants. La primera, d'un import d'11.000.000 de pessetes es va adjudicar a Sotomar, la mateixa empresa que el va construir. Es va acabar a l'octubre de 1993.

Els treballs consistiren en dos trams d'escala, la reparació i massillat de l'embarcador que es van dur a terra per adollar-los i recobrir-los amb poliester i fibra de vidre, la substitució dels tramex dels embarcadors i de les escales de l'atrac i del primer tram per unes altres d'acer inoxidable i la pintura de l'estructura. El cost total de les partides del projecte, inclosos 2.385.000 pessetes de desperfectes produïts en els escales per un temporal, va pujar a 9.743.250 pessetes. Des que va caure el segon far de Buda i per tal de no deixar sense abalisar la zona mentre es prenia una decisió definitiva, es va aixecar en la desembocadura del riu Ebre i de manera provisional, un castellet tubular metàl·lic de 21 metres d'altura travat per quatre jocs de 2 vents cadascun, pintat a bandes blanques i negres i dotat d'una instal·lació de gas acetilè que se substituiria posteriorment per una altra de fotovoltaica, Al peu del castellet es va construir una caseta rectangular pintada de blanc per allotjar primerament els acumuladors i, més tard, les bateries del sistema fotovoltaic i els equips del primer sistema de control remot.

Amb la construcció del far plataforma del cap Tortosa es va plantejar la seva supressió, a la qual cosa s'hi van oposar els pescadors de la zona pel bon servei que donava en l'entrada del riu Ebre.

Rovellat i en mal estat, el 1995 es va substituir per una nova torre modular d'acer inoxidable AISI-316 que es va adquirir a La Maquinista Valenciana en 6.500.000 pessetes, que conserva l'equipament tècnic de l'antic senyal, compost per una llanterna acrílica blanca de 300 mm Tideland, amb canviador automàtic de 6 llums, llums de 36 W, plafons fotovoltaics i bateries. Com la resta de senyals del Delta, el sistema de control remot es va substituir per un altre de similar al descrit per al far del Cap Tortosa

​​ Situat a la punta del Fang - nom descriptiu que dóna idea de la classe de terreny del Delta- aquest far s'il·luminà per primer cop l'1 de novembre de 1864 amb un aparell catadiòptric de 6º ordre amb tres zones i 150 mm de distància focal adquirit a la casa anglesa Chance Brothers. Aixecava el pla focal a 9 metres sobre el mar i 8 sobre el terreny. Costà 78.196 rals de billó, quantitat que incloïa l'edifici, la llanterna i l'òptica. De forma troncopiramidal de sis cares i reduïda habitabilitat, estava construït enterament de ferro anglès, revestit exteriorment de planxes de palastre i interiorment de fusta. Un puntal en cada aresta i un altre de central que es clavaven a la sorra, asseguraven la seva estabilitat i aixecaven del terra els habitatges per prevenir possibles inundacions. Tot i que no corresponia per la poca importància de l'aparell, era atès per dos torrers en atenció a l'aïllament del lloc. Per il·luminar-se utilitzava un llum moderador d'oli d'oliva fins que, generalitzat l'ús del petroli a Espanya, fou substituït per un llum Maris d'una metxa. Posteriorment, aquest llum també es desplaçà per un centellejador AGA que utilitzava l'acetilè com combustible.

El gas es fabricava allí mateix mitjançant un gasòmetre que utilitzava el carbur de calci com matèria primera. Aquesta instal·lació durà fins al 15 d'abril de 1929, data en què entrà en servei un nou sistema de cobertor de bitàcola incandescent, també de gas acetilè, amb centellejadors Dalen de la mateixa casa sueca AGA.

Comptava amb un canviador automàtic de cobertor de bitàcola, vàlvula solar per l'encesa, cremador amb bec de 15 litres i quatre acumuladors tipus AK-25 per emmagatzemar el gas. Amb aquest passà a donar la característica de 2+1 ocultacions blanques repetides cada 15 segons (Llum 4'5" Oc 1'5" Llum 4'5" Oc 1'5" Llum 1'5" Oc 1'5" = 15") i un abast en temps ordinari de 10 milles nàutiques. Aquesta última reforma significà l'automatització del senyal i la supressió del personal. El servei s'associà al del far de l'illa de Buda i per a la seva atenció es destinà un sol torrer a qui es fixà la residència a la Cava. Aquest realitzava els viatges de revisió i manteniment en un carro tirat per cavalleries, en un recorregut de dos hores i mitja de duració. Rebia una gratificació diària de 1,50 pessetes en concepte d'excés de treball i una indemnització mensual de 134,60 pessetes en concepte de casa i mobiliari. Una descripció de l'any 1894 ens dóna explícits detalls sobre ell, d'on es poden deduir les condicions de vida dels seus residents. "Aparell de 6º ordre, llum fixa blanca en totes les direccions, situat al cap del seu nom. Altura del seu focus sobre el mar 7,50 m i sobre el terreny 6,80. Abast de la seva llum 8 milles. Servit per dos torrers amb 0,75 pessetes diàries d'indemnització. L'edifici és de ferro, muntat sobre sis columnes i per aquesta causa les habitacions són molt reduïdes i insuficients per a cap matrimoni amb fills. Al peu de la torre hi ha una barraca que serveix de magatzem i té un espai per a cada torrer que els hi serveix de cuina. Si volen estar amb alguna comoditat, no tenen més remei que manar que els construeixin barraques per a guisar i fer les altres operacions domèstiques. La població més propera és la Cava que dista del far unes 3 llegües de molt mal camí, tot maresmes. Aquesta població té una escola per a cada sexe, que, per raons de distància, no poden aprofitar els fills dels torrers. També hi ha dos cirurgians i un metge que hi va dos cops per setmana des de Tortosa.

Hi ha dues farmàcies, i hi manca tot comerç en ser una població agrícola composta de barques i dues o tres cases. El far té farmaciola i servei de proveïment que es fa amb un carro dues vegades per setmana (els dilluns i els divendres); en cada viatge condueix l'aigua que pren del riu Ebre, en barrils que es buiden en tines existents a propòsit en el far. Els torrers entreguen els divendres la llista de comestibles i la correspondència al contractista del carro, i aquest, a la seva vegada ho fa al contractista de l'illa de Buda, el qual està obligat a fer la compra als torrers del Fangar complir els encàrrecs que aquests els hi facin des de la Cava fins a Tortosa, mercat on adquireix els queviures. Tornava el dilluns amb els comestibles en una llanxa pel riu Ebre fins la Cava, i allí els entrega al contractista, que el mateix dia els porta al Fangar. El viatge des de Tarragona prenent el tren de Tarragona a València fins Tortosa, els preus dels quals són: primera classe: 8,70 pessetes, segona classe: 5,60 pessetes, tercera classe: 4,15 pessetes. Des de Tortosa a la Cava hi ha vapor, que fa servei diari, i prenent passatge el diumenge, es pot aprofitar la sortida del carro de servei fins el far; de no ser diumenge s'ha d'esperar fins el dijous, que és el segon viatge. El clima és bo encara que no molt saludable". Els habitatges eren molt reduïts i els torrers només comptaven amb un mínim espai distribuït en una cuina i habitació per a cadascun. No tenien comuna ni aljub per aigua potable i tampoc hi havia magatzem de combustible ni habitació de reparacions. En aquestes condicions era quasi impossible la residència de les famílies en el senyal i l'obligà a aixecar una barraca que servís de desfogada. Aquest alberg continuà essent insuficient i no permetia les visites d'inspecció obligatòries per als enginyers encarregats. Per això es consolidà una nova construcció de la qual ens dóna referència l'esposa del torrer Aguirre, destinat allà els anys vint:

"Havia una edificació annexa, de maçoneria, petita i construïda per a la "Inspecció" que fins i tot era bonica, vuitcentista, (recordo que en alguna habitació hi havia sostre i angles, florons d'estuc molt al meu gust) on instal·làrem (amb l'autorització dels caps) la nostra jove llar, deixant tot l'habitatge general del Far (que no era molta), per a l'encarregat que vivia amb la seva vella mare.
Per enllaçar el Far amb aquest annex, hi havia una espècie de senda de 40 metres, sobre petits ponts com clavegueres. A mitja distància, una caseta on es produïa la "font d'energia" del Far: un sistema de catúfol adotzenat, on es col·locaven pedres esmicolades de carbur de calç, per a produir en un tanc el gas necessari, que per conductors anava fins a l'òptica del Far".

A l'aïllament i la inhospitalitat del lloc havia d'afegir-se un inconvenient més: les periòdiques inundacions deixaven negats els voltants. Del mateix relat anterior tenim un bon exemple succeït en una tarda:

"... sonen alarmants sobre la porta de la nostra caseta, els cops i les veus estentòries del company encarregat, l'amic Vallès, acuitant-nos amb la mateixa urgència que sortíssim immediatament i sense donar raons, per què anéssim al Far. El meu marit pensà que era una avaria perillosa i sense donar raons, perquè anéssim a la instal·lació del Far, i sortirem esverats cap a ell, comprovant al moment el que estava passant:
Una plenamar insospitada, sense avís de vents o tempestats, ho estava negant tot, cobrint sorrals, platges i més i més. Des de la barana dels cons invertits, poguérem observar perplexes, sense comprendre, com en poc temps, la mar, una massa sense forma i implacable d'aigua, ho cobria tot al nostre voltant, passant aquella corrent devastadora per sota de l'embut del Far, quedant com un vaixell flotant...."
Per continuar dient:
"... d'haver-nos quedat en l'interior, o retardat el nostre estimat company uns segons més, hauríem quedat atrapats dins, com en un submarí enfonsat i foradat...".

Aquestes difícils condicions el feren candidat preferent per a automatitzar-lo i suprimir el personal, que succeí, com ja s'ha citat, l'abril de 1929. De la mateixa manera, va passar al far de Buda. Durant la guerra el far del Fangar fou cremat i parcialment destruït. Això, juntament amb la falta de personal, portà com a conseqüència un ràpid deteriorament de l'edifici, les parets del qual es desmuntaren. Només quedà la torre que, el 1956, fou reparada, enfortida i falcada convenientment. Divuit anys més tard ja no va donar més de si. Per substituir-lo, el 1972 entrà en servei una nova balisa. Era una torreta de ferro de 8 metres d'altura formada per dos cossos prismàtics quadrangulars, fonamentada sobre una plataforma de formigó d'1,2 metres d'altura. Proveït d'una llanterna AGA LBSA-200, òptica de vidre polit de 200 mm de diàmetre, centellejador d'acetilè i vàlvula solar, allotjava en el seu interior els acumuladors de gas AK-25 i una escala d'accés a la part superior que estava rematat per dos balcons petits. Per a una millor identificació diürna estava pintada amb franges negres i blanques. Noves exigències d'un major abast determinaren l'execució d'un nou projecte. La seva realització suposà la construcció d'una torre de formigó armat de 20 metres d'altura i 3 metres de diàmetre exterior de les conegudes com "tipus normalitzat". El disseny d'aquestes torres fou realitzat l'abril de 1970 per la Comissió d'Estudi de Models i Normes per a Senyals Marítims amb el propòsit de facilitar els projectes de nous fars que estaven aturats davant el poc pes específic que tenien aquests treballs en les prioritats dels enginyers, cosa que provocava continus retards en la modernització i millora del sistema de senyalització marítima espanyola.

Amb el títol Proyecto de modelos oficiales de torres de faros es plantejaren tres models de torres cilíndriques de diàmetres respectius de 3, 4 i 5 metres, en funció de l'altura necessària del pla focal sobre el terreny.

Teniu accés a aquesta publicació digital a l'espai Lectures, situat a la part inferior d'aquesta mateixa pàgina.

​​ Aparell de tercer ordre, gran model, llum fixa variada per espurneigs de 4' en 4', emplaçat en el cap del seu nom.

​​ Altura del seu pla focal sobre el mar, 42,55 metres; sobre el terreny, 9,73.

​​ Abast de la seva llum, 15 milles.

​​ Servit per dos torrers, amb 0 ,75 pessetes d'indemnització.

L'edifici és quadrangular i està construït sobre un penya-segat de molta elevació. En el seu centre s'alça la torre, el primer cos de la qual és de maçoneria, forma poligonal, i en el segon es converteix en cilíndric i la seva fàbrica és de carreus blancs. La torre està aïllada de les habitacions per un pas tancat.
L'edificació fa 316 metres quadrats, comprenent en aquesta superfície un pati descobert que té davant de la façana principal, orientada al SE i cap el punt del qual es troba limitat per una barana de ferro amb la porta corresponent, i en virtut d'aquell queda dividit l'edifici pel seu davant en dos cossos laterals, els quals en l'interior i simètricament estan dividits d'aquesta manera: Cuina-menjador amb 15,54 metres de superfície, la qual es comunica amb una sala proveïda de cambra, les dimensions de les quals són, respectivament, 14,07 i 6,62 metres quadrats. El passadís que arrenca de la porta d'entrada a les habitacions, condueix a una altra sala amb la seva cambra, les superfícies de les quals són 17,89 i 8,6 metres quadrats, amb finestres que donen al pati i façana principal de l'establiment.
El cos de la dreta l'ocupa per complert el torrer primer, i el de l'esquerra, el tercer, en el que es refereix a la cuina-menjador, sala i cambra primerament descrites, doncs la sala i la cambra que donen a la façana, corresponen al servei del senyor enginyer. La part central de la cara posterior de l'edifici, està ocupada pel magatzem que té una superfície de 17,38 metres quadrats, el qual es comunica amb una altra habitació destinada a magatzem o dipòsit de parafina i la superfície de la qual és de 10,84 metres.

En cadascun dels angles situats a dreta i esquerra de l'entrada del magatzem, està una comuna per a cada torrer.

A l'exterior de l'establiment i en direcció SO, hi ha dues grans cisternes on es recullen les aigües pluvials del terrat i rentador de dos pedres, situat juntament a un dels esmentats dipòsits.

La població més propera és: Salou. Poble situat a 5 quilòmetres del Far, amb un camí dolent, i 13 de Tarragona per la línia de València. Salou és un barri de Vila-seca, de la que dista 4 quilòmetres, i és on generalment acudeixen els torrers a proveir-se de combustibles, els quals es troben amb molta escassesa i a preus fabulosos.

L'esmentat barri té una estació del ferrocarril d'Almansa, València i Tarragona, i una altra de l'econòmic de Reus a Salou, una estafeta de correus i batlle pedani.

Posseeix una escola de nens.

El seu terme jurisdiccional és el de: Vila-seca. Vila amb ajuntament de 3.291 habitants, pertanyent al Jutjat de 1a Instància de Tarragona, i distant 9 quilòmetres de la capital.

Té estafeta de correus, estació de ferrocarril de Tarragona a Reus i telègraf.

Posseeix dues escoles públiques de nens i una altra de nenes.

Hi ha en la població dos professors metges i dues farmàcies, però l'assistència al Far, quan volen prestar-la, resulta caríssima. Generalment són 25 pessetes la visita i pagat el cost del viatge. El mercat és escàs i car, si bé no falten als articles més indispensables per a la vida.

L'ocupació del veïnat és l'agricultura, recol·lectant-se vi, oli, avellanes, garrofes i bones pomes d'hivern.

El Far manca de farmaciola i servei de proveïment.

La naturalesa del terreny que el circumda és variable i penosa per al trànsit, està composta en general de roques estratificades calcàries de diverses classes; grans i bellugadissos sorrals, que la major part de l'any fa impossible l'accés de carruatges, i coberta en part per pins silvestres. El viatge des de Tarragona a Vila-seca es fa per la línia de Tarragona a Reus i costa: primera classe 1,05 ptes., segona classe 0,80 ptes., tercera classe 0,60 ptes. Si es porta embalum d'equipatge es fa el trajecte per aquesta línia, per ser més fàcil trobar a Vila-seca muls o carros que el transportin al Far; si no es porta càrrega, és preferible fer-la per la línia de València a Salou, doncs encara que el camí és dolentíssim, resulta més curt el trajecte a l'establiment.
El clima en el Far és molt sa, en la població és molt propens a intermitències”. Actualment està rodejat d'un entorn plenament urbanitzat amb edificacions de molta altura. Els seus terrenys abasten una superfície de 10.000 m2, amb zona de pins, jardí i vegetació silvestre i un mirador penjat del penya-segat. A excepció de la cara del mar, la resta dels terrenys adjacents estan tancats amb un mur de pedra.

Veient la zona sembla mentida imaginar que fins l'any 1934 no tingué un camí de servei per connectar-lo amb el món exterior. Per les dificultats de comunicació es construí un moll que encara subsisteix, en una petita cala al peu del Far. Per aquest moll es descarregava el combustible i altres efectes procedents del Port de Tarragona.

El 1956 encara estava classificada com aïllada i els torrers rebien una indemnització equivalent al 10 per cent de les quantitats percebudes com sou en l'any 1951. En aquest mateix any encara continuava comptant amb el proveïdor oficial que tenia contractats dos viatges per setmana des de Vila-seca "utilitzant vehicle de tracció de sang". En aquesta època encara abundava la pesca i la caça menor en els seus voltants, fins el punt que els torrers es dedicaven a la caça del conill i perdius des de les finestres del Far. Avui dia està perfectament comunicat per una carretera de 900 metres que enllaça amb la general de la Pineda a Salou per la costa, de les quals dista respectivament 2,5 quilòmetres i 4 quilòmetres. A Tarragona hi ha 11 quilòmetres, dels quals bona part són per autovia.

​​ Es tria el segon perquè hi ha una diferència favorable de 488 lliures 5 xílings

Va aixecar-se a la punta de la Banya, sobre una platja rasa i sobresortint cap al S i a 3 milles al SE de la boca del port dels Alfacs. L'altura sobre el terreny era de 18,70 m i sobre la mar només de 0,30. La torre era de ferro, lleugerament cònica, pintada de color groguenc, amb llanterna poligonal i cúpula de color natural de coure. Ocupava el centre de l'habitació dels torrers i era de planta hexagonal amb dues portes a la banda de la mar i una finestra a cada un dels angles restants. Els materials emprats en la construcció foren el ferro forjat anglès de superior qualitat per a les estaques, ferradures, biguetes i la resta d'elements metàl·lics, i fosos, de la mateixa procedència, per a totes aquelles peces que ho necessitessin. Xapa galvanitzada de ferro per a l'exterior dels habitatges; l'interior i l'empostissat de fusta de pi, d'una amplada màxima de 7 polzades a les parets i de 9 a les del sòl.

La distribució interior era de taulons reforçats amb sòcol cornisa i faixa intermèdia. Els envans de les cuines de xapa de ferro ondulada per evitar els incendis. La utilització de claus estava prohibida; la subjecció es va fer exclusivament amb cargols. Les vidrieres de les finestres i porta d'entrada eren de tipus anglès amb paravent de fusta. L'òptica construïda a 1861 era de la casa anglesa Chance Brothers, de tercer ordre i tres zones de llum blanca fixa, que proporcionaven un abast de 13 milles. L'òptica i la llanterna van costar 30.166 rals. La fabricació de l'edifici i la torre, que pesaren 48,80 tones, fou adjudicada a l'anglès Mr. Henderson Porter de Birminghan, per 101.088 rals com a constructor dels fars de Buda i el Fangar, condició inclosa en el premi per a qui fes una millor oferta per al primer far. El far de la Banya, atès per dos torrers, es va encendre per primer cop l'1 de novembre de 1864. Un llum d'oli proporcionava la llum. El 1883 ja comptava amb un llum Maris de dues metxes i, anys després, amb una instal·lació de gas acetilè. El gas es fabricava allí mateix per mitjà d'un gasòmetre de carbur de calci. Aquest sistema es va substituir el 1929 per una instal·lació automàtica Dalen que també funcionava amb gas acetilè emmagatzemat en tres acumuladors de la casa sueca AGA, tipus AK-25. Duia un cremador de 25 litres amb un sistema de canvi automàtic de cobertor de bitàcola i una vàlvula solar per apagar el far durant el dia. Donava una aparença de grups de tres ocultacions de llum blanca cada 15 segons i era visible a una distància de 12 milles. L'emplaçament marca l'inici d'una petita península sorrosa, unida al delta per una estreta llengua de sorra que sovint es talla amb les tempestes. El proveïment es feia per mar si el temps ho permetia i per terra i a peu en cas contrari. El camí d'accés s'acabava a la punta del Clot, cosa que obligava a salvar un trajecte de 10 km per la platja. Els habitatges eren reduïdíssims. Només tenien una habitació i cuina i els hi mancava l'aljub d'aigua potable, cosa que feia extremadament difícil la vida dels torrers i llurs famílies. El 1913 es construïren dues casetes: una per a magatzem de combustible i una altra per a pavelló d'inspecció. A causa de les penoses condicions de vida, el 18 de juliol de 1943 es va suprimir el personal que atenia el Far. A partir d'aquesta data el servei va quedar integrat al far de Sant Carles de la Ràpita. Les noves exigències d'abast palesen que també és insuficient. L'1 de novembre de 1978 s'apaga per donar pas a una nova torre de formigó normalitzada de 23,7 m d'altura i 3 de diàmetre on es col·loca la primitiva òptica del far de ferro i el mateix sistema lluminós que ja tenia (vegeu la seva història). Aprofitant les obres, es demoliren les restes de l'habitatge d'inspecció i el magatzem, i es va tancar la parcel·la que ocupaven amb una tanca de gelosia.

Resta abandonat i inicia una lenta deterioració sense que ningú se'n faci càrrec. Un informe elaborat a 1980 pel tècnic Miguel Ángel Sánchez Terry després d'una visita d'inspecció palesa el mal estat del far i la conveniència de recuperar-lo per la seva importància històrica, desperta l'interès del Servei de Senyals Marítims. L'enginyer José Hernando Requejo des d'aquest Servei intenta dur-se'l a Madrid, però respon el director del port de Tarragona, Joaquín Juan Dalac, trametent un ofici al president de la Junta del Port sol·licitant la recuperació de l'antic i abandonat far de ferro situat a la punta de la Banya a la península dels Alfacs (delta de l'Ebre) per tal de rehabilitar-lo i instal·lar-lo al dic de recer.

L'import dels treballs es duria a terme aprofitant les obres de construcció del nou dic trencaones i es faria d'acord amb el Reial decret 2 i 8 32/197 i 8 de 27 d'octubre que, en l'article primer, disposava que en el pressupost de tota obra pública finançada per l'Estat, hi figuraria una partida equivalent a l'1% d'aquell, amb destinació a realitzar treballs artístics, decoració, ornament o adorn, o per aconseguir la plena integració de l'obra en l'entorn natural. També demanaven els tràmits necessaris per aconseguir la cessió del far.

​​ Sis dies més tard s'aprovava l'afer i un mes després el director general de Ports donava l'autorització i elaborava l'estudi alhora que es demanava tota la informació històrica necessària.

Atesa la responsabilitat d'una tasca tan delicada es decideix que es faci per administració i el director del port elabora el primer projecte per un import de 16.116.349 pessetes. Des del punt de vista tècnic els treballs consistien en tres parts: el desmuntatge de la ubicació original amb trasllat dels materials al port de Tarragona, la rehabilitació de les peces i el seu muntatge en el lloc escollit. La primera de les fases s'adjudica a l'empresa INTEMA SA, de Barcelona, per un import de 6.857.625 pessetes, que finalitza els treballs el 2 d'octubre de l'any següent. Els treballs de Reparación y adecuación de las piezas y elementos constitutivos del Far de la Banya previos a su montaje, pressupostats en 9.150.120 pessetes s'encarreguen a MECSA, de Tarragona, el 14 de desembre de 1984, amb les peces a reparar i a construir de nou que es detallen tot seguit. Peces a reparar:

Estaques de suport laterals i central.

Tirants per travament d'estaques.

Creuetes de travament lateral entre estaques.

Jàssera d'ànima plena, de suport casa de torrers i torre cilíndrica.

Bigues de gelosia d'unió entre estaques.

Tirants en forma de T per a fixar xapes de la piràmide de tronc.

Xapes rectangulars d'unió base piramidal de tronc i xapes trapezoïdals, que formen les sis cares.

Pilars de la casa dels torrers.

Angulars de travament de sostre.

Torre cilíndrica d'accés a llum.

Barana del balcó de la casa dels torrers.

Portes de l'interior de la casa dels torrers.

Barana del balcó del llum.

Envans de fusta encadellada de l'interior de la casa dels torrers.

Sostre de l'interior de la casa del torrer.

A causa del mal estat, calia construir de nou 21 conceptes entre els que hi figuraven 200 m2 de xapa ondulada galvanitzada, una part de les cares de la piràmide en tronc, 6 bigues d'ànima plena per a travament intermedi de les estaques, 34 metres de canal d'evacuació d'aigües, 60 bigues de fusta, 21 mènsules de suport de balcons, caseta dels torrers i llum, etc. L'escala original d'accés, sense cap detall, no estava inclosa en l'import.

Un cop exhaurit pràcticament el pressupost inicial, calia una nova avaluació per adaptar-lo a la situació. Sota el títol Proyecto Modificado de la Instalación en el Puerto de Tarragona del antiguo Far de la Banya, s'aprova una despesa addicional de 3.110.504 pessetes per acabar les tasques pendents. El Far ja és el símbol del port. En un primer moment es pensa en la utilitat funcional com recinte singular de reunions i de visites especials, per la qual cosa resta acabar l'entorn. En el Ple de la Junta feta el dia 11 de juliol de 1988 s'acorda sol·licitar que s'executin les obres complementàries, com ara la il·luminació monumental, urbanització exterior, climatització, instal·lació de parallamps, il·luminació interior i exterior i escala, amb un pressupost aproximat de 8.500.000 pessetes. A més d'encarregar-se uns cartells que reprodueixen el far amb el títol “Un gran esfuerzo, un gran futuro” el 1990, any en què el port modern fa dos cents anys, s'edita un mata-segells especial que recull el disseny del pòster. Acabades les obres, una resolució de la Direcció General de Ports i Costes de data 22 de novembre de 1988, d'acord amb el dictamen emès per la Comissió Permanent de Fars, disposa: “Tenint en compte les raons de tipus històric i monumental i a proposta de la Junta del Port de Tarragona es mantindrà en servei amb les característiques següents:

Situació: Extrem de la setena alineació del dic de Llevant.

Color: Blanc.

Ritme: Ocultacions aïllades.

Abast nominal: 10 milles nàutiques.

Amb aquestes prescripcions, proveït d'un llum halogen de 1000 W, òptica acrílica ML-300, canviador i aparell de llampades FLAG 2AS de la casa Tideland i un grup electrogen Electra Molins de reserva, va ésser encès de nou la nit del 13 al 14 d'agost de 1990, i va substituir el Far del moll d'Aragó, que en la mateixa data es va apagar. La llum resultava inútil perquè les contínues obres d'ampliació del port l'havien deixat enrere. No obstant això, el dia 17 del mateix mes té una important avaria en la instal·lació que el deixa apagat fins al 4 d'agost de 1991.

Posteriorment, el 13 d'agost de 1992, es col·loca l'òptica de vidre tallat i polit de 500 mm de diàmetre del far del moll d'Aragó per a substituir l'acrílica que havia cremat per fallida del ventilador de refrigeració. Un nou canvi en l'equipament tècnic va tenir lloc el 27 de juliol de 1996, data en què es va substituir l'aparell de llampades per un altre MD-03 de La Maquinista Valenciana. Per tal de donar una finalitat al far, a 1992 es va adjudicar en concessió l'edifici per ubicar-hi un restaurant. Complementàriament es va construir una caseta annexa per a bar i diversos espais protegits per tendals amb taules i cadires. D'aquesta manera, el símbol del Port esdevenia un important punt d'atracció turística especialment a les nits d'estiu. Les obres d'ampliació del moll d'Aragó que s'iniciaren l'any 1996 impediren l'accés i va caducar la concessió. Actualment en obres, no es preveu la utilització fins que no acabin.

​​ La història de la il·luminació del port de Tarragona és, durant més d'un segle, la de projectes i provisionalitat. El primer projecte arranca del 23 de març de 1791 i el realitza l'enginyer Juan Ruiz de Apodaca. Deu anys després, el brigadier Smith en subscriu un altre que tampoc s'arriba a fer.

Sempre pendent de les obres d'ampliació del port, se sap que ja abans de 1748 hi havia un llum, pel qual es cobrava l'impost establert per Reial Aranzel de l'Almirallat el 23 de desembre d'aquell any, tot i que en algun determinat moment va deixar de funcionar. Dades més fiables provenen de 1829 i parlen d'un far provisional de llum blanca que s'aixecava 79 peus i s'encenia tot l'any.

Estatalitzat el servei, el primer Pla d'enllumenat disposa la construcció al port d'un far amb aparell de tercer ordre i llum fixa blanca variada amb llampades de quatre en quatre minuts. Com ja s'ha citat en la descripció del Far de Salou, les obres d'ampliació del port impedeixen la construcció i per això es decideix que es traslladi a aquell cap. Mentre, es va col·locar un far sense òptica, de quinqués ordinaris, que es va encendre l'1 d'agost de 1849.

Seguint amb la situació de provisionalitat, a 1871 i 1876 es fan dos projectes més. El primer, subscrit per l'enginyer Recaredo Ubagón, disposava un petit edifici amb les instal·lacions indispensables per al servei del llum, sense habitatge per al torrer; el segon projecte, de l'enginyer Cardenal, era un edifici de més envergadura que comprenia també habitatge. Ambdós foren refusats perquè les obres requerien que fos mòbil per traslladar-lo a mesura que avancessin els treballs, i es va acordar l'establiment d'un llum de parpelleig suspès d'un aparell que duia un suport amb garita metàl·lica, semblant a la col·locada al port de Barbate.

Finalment i de manera provisional, es va aixecar un castellet piramidal de fusta format per 4 muntants units entre si per creus de Sant Andreu. Damunt del castellet hi havia una llanterna hexagonal de vidres plans muntada sobre una plataforma circular amb barana de ferro. De 9 metres d'altura, el castellet estava pintat de blanc perla i aixecava el pla focal a 16,44 metres sobre el nivell del mar. Tenia un aparell de sisè ordre adquirit juntament amb la llanterna per un preu global de 5.401,54 pessetes; donava llum fixa vermella, produïda per un llum Maris amb metxa per a parafina, i era atès per un torrer.

Amb la mateixa disposició, però amb un nou aparell òptic dotat d'un joc de pantalles i màquina de rellotgeria, l'1 de desembre de 1911 el far estrena una nova aparença d'ocultacions equidistants. El 1919 els peus del castellet, podrits pel temps, amenaçaven l'estabilitat i calia reforçar-los amb un nou basament, mentre es recordava a l'enginyer director José Ruiz de Briones, la urgència del projecte d'aixecar un far definitiu. L'enginyer José Serrano Lloberes en presenta un aquell mateix any després de les modificacions que li imposen en les prescripcions, amb un pressupost de 69.782,73 pessetes, que havia de realitzar l'administració. És aprovat per Reial ordre de 28 d'octubre de 1920 i el 7 de maig de 1923 s'il·lumina per primer cop.

La instal·lació lluminosa era composta per una llanterna cilíndrica de 2,20 metres de diàmetre, un basament amb bóta i flotador de mercuri, sobre el qual s'havia instal·lat un joc de pantalles giratòries accionades per una màquina de rellotgeria que formava part del mateix basament adquirit a La Maquinista Valenciana; òptica diòptrica de tambor de 500 mil·límetres de diàmetre de la casa Chance, un llum de filament Nitra de 600 bugies i un grup electrogen Aster de gasolina, capaç de subministrar 1,3 kW. L'aparença final seria la mateixa que ja tenia el far provisional, d'ocultacions equidistants i abast de 12 milles.

A conseqüència de les queixes i reclamacions realitzades pels capitans dels vaixells sobre la manca de definició que no feia possible la identificació del far amb facilitat, el 15 de desembre de 1952 es canvia dita llum per llampades equidistants de llum verda, per la qual cosa es col·loca un filtre a la llum i un joc d'aparell de llampades, s'eliminen les pantalles d'ocultacions i es dota d'un llum de socors Aladino. S'instal·la també un nou grup electrogen Sonme. Les contínues obres d'ampliació de l'espigó, deixen el far a poc a poc endarrere. Ara ja no és possible continuar amb la característica del llum, perquè el color verd és el que s'usa per marcar l'extrem i el far no pot fer-ho. Per això, a 1978, recupera el color primitiu i ara el senyal identificador són grups de dues llampades blanques repetides cada 12 segons. Dos nous aparells de llampades elèctrics Aga i un motor Ruston completen la instal·lació.

De característiques similars a les del Port de Castelló, la torre del far fa 15 metres d'altura total, queda el pla focal a 18,10 metres del mar i està fonamentada sobre una base armada amb carrils en l'andana baixa del dic de Llevant, sobresortint 9,5 m sobre la rasant de l'andana alta del dic de Llevant. Consta d'un primer cos prismàtic quadrangular sobre el qual s'aixeca un fonament troncopiramidal octogonal acabat en una cornisa força volada suportada per mènsules, damunt de la qual descansen el balconet, una torrassa de carreus de 2 m de diàmetre i 1,5 d'altura i la llanterna. L'edifici de dues plantes divideix la primera, més petita, en dues parts simètriques. En la part dreta hi ha l'habitatge del torrer, la de l'esquerra és usada pels pràctics del port i la planta baixa s'usa com a magatzems de la Junta. Una escala de doble accés i tram simètric respecte a l'eix general de la construcció salva els 3,6 m de desnivell existent entre el sòl i la primera planta, i dóna pas a una terrassa on s'obren les portes d'entrada. Hi ha també un accés directe al Far des de l'habitatge del torrer per a una major comoditat del servei nocturn. Els materials de construcció són bàsicament el formigó amb ciment pòrtland per a la torre i de maçoneria amb morter de ciment per a l'habitatge. Les despeses de construcció van córrer a càrrec de la Junta del Port, mentre que les de la instal·lació lluminosa, pis de la cambra d'il·luminació i escala ràpida foren a càrrec del Servei Central de Senyals Marítims.

Per la circumstància citada d'avanç del dic i pels forts focus d'il·luminació que l'emmascaren, el seu ús fou cada cop més limitat. El 16 d'agost de 1990 s'apaga i és substituït per l'antic far de ferro situat a la punta de la Banya, en la península dels Alfacs (Delta de l'Ebre), que es va reconstruir i es va traslladar a l'angle d'abric del port, en deixar de prestar servei com a senyal marítim. Des de llavors l'edifici del far es va degradant lentament. Primer es trasllada el tècnic que en tenia cura a un habitatge de la població i, més tard, ho fan els pràctics al nou edifici de Port Control i deixen el Far abandonat.

En molt mal estat, es fa la demolició parcial i es respecta únicament la torre, les escales i un mòdul annex. En atenció a "que la torre i la llanterna formen un conjunt arquitectònic que seria convenient recuperar pel valor emblemàtic i històric que representa per al port", el 5 de novembre de 1997 l'enginyer Ramon Juanola Subirana i l'arquitecte tècnic Ricardo Maldonado Bulnes subscriuen un plec de característiques que, per un import màxim de 20.000.000 de pessetes, preveu la restauració de la torre, la llanterna, les escales exteriors i el mòdul existent, i la construcció d'un altre mòdul simètric a l'anterior, l'enllumenat monumental i la formació de parterres perímetrals. Amb aquesta actuació es modificaria substanciosament l'estètica en disminuir el volum edificat, cosa que donava una major harmonia.

Les obres es van adjudicar a l'empresa ISTEM i també van incloure la rehabilitació dels antics equips tècnics del Far, compostos per un motor dièsel Ruston, el motor Sonme de gasolina de l'any 1952, els aparells de llampades elèctrics AGA, i el vell quadre elèctric de maniobra.

Per a substituir l'òptica que s'havia traslladat a l'antic Far de la Banya es va sol·licitar del Centre Tècnic de Senyals Marítims una òptica d'horitzó AGA de 500 mm de diàmetre, de vidre polit que fou complementada amb llum d'incandescència de focus concentrat de 1.000 W i que havien estat utilitzant en el veí Far de Salou fins a l'any 1995. L'edifici reconstruït se va destinar a albergar l'antic bar de pescadors que s'havia demolit per les obres d'ampliació del moll d'Aragó, i es va reservar una petita habitació per allotjar els grups electrògens i els de llampades. El 27 de març de 1999 es van inaugurar les obres de restauració i la nova encesa, aquest cop com element ornamental i no com ajuda a la navegació. Una cortina oculta la llum a la banda del mar i la deixa visible únicament a l'interior del port per evitar confondre al navegant.

L'aprovació del Pla de Senyals Marítims 1985-1989 va determinar la construcció dels fars necessaris perquè un vaixell situat a una distància de la costa de 20 milles o inferior, pugui albirar en temps mitjà i des d'una alçada d'observació de 16 m, almenys un far. Així mateix, en el Pla se'n preveia també altres que fossin necessaris perquè en punts situats a una distància de la costa de 12 milles o inferior, un vaixell pogués albirar en temps bromós dos fars com a mínim, amb una alçada de l'observador de 4 m sobre el nivell de la mar.

Com a conseqüència, es va establir en el Pla la construcció d'un nou far a Torredembarra que vendria a cobrir la zona d'obscuritat situada entre els de Salou i Vilanova i la Geltrú on aquests criteris no s'acompleixen, les característiques dels quals serien:

Per Resolució ministerial del 12 de novembre de 1987 es van establir les característiques definitives que haurien de conformar l'abalisament de la província de Tarragona, i es va fixar per al far de Torredembarra una aparença de grup de cinc llampades blanques 17 milles d'abast. Una reunió de la Comissió de Fars feta el dia 19.02.88, a Torredembarra, determina el punt situat en les proximitats de la platja dels Alemanys com el de situació definitiva del far.

Per salvar l'escassetat de fars en el litoral i impulsar la seva construcció, en la dècada dels 60 es va redactar un projecte de far modular que es va estendre al llarg de tota la costa. D'aquest model són bones mostres els fars del Fangal i la Banya, situats al delta de l'Ebre. Aquesta proliferació de far funcional i la seva monotonia estètica va donar lloc a un cert rebuig popular que va tenir com a conseqüència la convocatòria d'un concurs d'idees entre arquitectes, enginyers de camins i professionals qualificats per al disseny individualitzat dels 56 nous fars previstos en el Pla de Senyals Marítims de 1985-89.

Per al far de Torredembarra va resultar premiada la torre proposada per l'arquitecte José Llinás i Carmona, l'avantprojecte del qual fou adquirit per l'avui extingida Direcció General de Ports i Costes.

Com a conseqüència de l'entrada en vigor de la Llei de ports i de la marina mercant, l'1.1.1993 l'Autoritat Portuària de Tarragona es fa càrrec de les competències que, en matèria de senyalització marítima, ostentava fins aleshores el Servei de Costes de Tarragona.

Un dels temes pendents era continuar la tramitació per a construir el Far de Torredembarra, per la qual cosa es va reconèixer el terreny per a començar els treballs previs. Derivat d'aquest reconeixement, realitzat conjuntament amb l'alcalde de Torredembarra, l'Autoritat Portuària de Tarragona va sol·licitar de la Comissió de Fars el canvi d'emplaçament a la punta Galera com a lloc més convenient. D'una banda, la major cota del terreny exigia una torre de menys alçada amb el conseqüent estalvi de construcció i un menor impacte ambiental, i de l'altra, en el reconeixement efectuat a l'emplaçament aprovat, es van detectar mines en el terreny que van plantejar un seriós perill per a la futura estabilitat de la torre en aquell punt. L'Ajuntament pretenia a més a més fer del far un punt d'atracció turística, amb un passeig des del port fins la seva base. Va oferir els terrenys que mancaven i estava disposat a donar les facilitats necessàries. Basant-se en aquestes consideracions, l'11 de juliol de 1997 el president de Ports de l'Estat aprova el canvi a la nova ubicació proposada.

Dies després es va realitzar un acte públic institucional en el que l'alcalde de Torredembarra va lliurar gratuïtament una parcel·la de 12 x 17 m a l'Autoritat Portuària de Tarragona per a la construcció del nou far. Aquesta parcel·la procedia de l'altruista donació d'un particular. Seguidament es van iniciar els contactes amb José Llinás, arquitecte autor de l'estudi bàsic inicial, per tal d'encarregar-li la redacció del projecte executiu, qui el va finalitzar el 31 d'agost de 1998.

L'idea inicial de l'arquitecte premiat imaginava que, per raons estètiques, la torre sorgiria des de la mar. L'elevat cost d'aquesta solució i els futurs problemes de manteniment de l'estructura que aquest emplaçament ocasionaria van obligar a reconsiderar la proposta i en el projecte bàsic que es va presentar ja en terra ferma. Aquest primer projecte plantejava una torre octagonal de color blanc, de 50 m d'alçada, coronada per un mirador i un voladís ornamental circumdant totalment la llanterna a l'alçada del balconet. Al seu voltant l'arquitecte distribuïa una sèrie de petits edificis per albergar els equips tècnics del far, un despatx i un bar.

La il·luminació interior i l'empremta característica de l'exterior s'aconseguia mitjançant unes finestres que ascendien seguint el compàs de l'escala, a raó de dos per cara cada 180º. Estava previst que un ascensor salvés els 50 m d'alçada que hi ha des del terra fins la llanterna.

Les modificacions que es realitzen en el projecte definitiu, van venir derivades de l'alçada menor de la torre per la major elevació del terreny sobre el qual s'aixecaria i de la supressió dels edificis circumdants que s'havien previst i que no es consideraren necessaris.

Per a reduir l'impacte ambiental es va dissenyar una nova planta per allotjar el grup electrogen situat al subsòl i una altra sobre el mirador superior per a col·locar l'equipament tècnic del far, amb el qual el cos de la torre s'elevaria exempt del terreny sense cap element addicional que pertorbés la perspectiva. Paral·lelament, per a conservar l'harmonia i l'esveltesa que havia disminuït, perquè era més baixa que la prevista, es va suprimir l'ascensor cosa que va permetre reduir la mida de l'octàgon.

El cost total de l'obra, inclòs els projectes de seguretat i d'rrbanització de l'entorn, es va valorar en la suma de 113.643.805 ptes. El 13.8.1998 el projecte fou aprovat tècnicament i set dies més tard ho seria econòmicament, autoritzant-se el concurs corresponent el 20.8.1998. Al concurs es van presentar les empreses COPCISA, CORSAN, VICSAN Fomento de Construcciones y Contratas; NECSO i COMAPA, adjudicant-se a la primera de les mencionades que va presentar l'oferta més baixa, valorada en 101.978.269 ptes. amb un termini d'execució de 5 mesos. El contracte es va subscriure el 7.1219.98, la data de comprovació de l'acta de replanteig l'11.12.1998, la col·locació de la primera pedra el 21.12.1998 i les obres començaren el 7.1.1999.

Els preparatius per a la construcció del far començaren el 7.1.1999. Previ a l'inici de les obres, el 29.4.1998, ja s'havia realitzat un estudi geològic del terreny per a garantir la futura estabilitat del far que va anar a càrrec del Laboratori d'Assaigs del Col·legi d'Aparelladors de Tarragona, els resultats satisfactoris dels quals van marcar el punt de partida per al càlcul i construcció de les microestaques i la llosa dels fonaments que s'acabaren el 26.2.1999; seguidament es va procedir a l'encofrat i formigonat de la primera posada en obra corresponent al soterrani, de 2,67 m d'alçada, a les que van seguir 8 més de 3,57 m i una altra d'1,15 m que, per manca de coronament superior d'enllaç de 0,86 m amb l'estructura metàl·lica del mirador i el recinte d'equips, s'acabaren el 27.7.1999. Un aspecte rellevant fou la construcció de l'escala de cargol i el conjunt metàl·lic que constitueix el mirador superior, la sala d'equips, la torrassa de suport de la torre i el para-sol i balconet exterior que es va haver de fer de forma totalment artesana. La primera dificultat que es va trobar fou l'obtenció de la xapa de bronze que es va haver d'importar d'Alemanya i que va retardar el treball tres mesos.

La realització d'aquest apartat es va subcontractar a Talleres Inox de Barcelona, empresa de metall especialitzada que ja comptava amb experiències com la realització de la cúpula del museu Dalí i que garantia la qualitat d'execució que se sol·licitava. Tot començant pels trams de l'escala, la construcció i el premuntatge de la major part de peces metàl·liques es van realitzar al taller, i es van complementar el folre de xapa d'alguns elements a peu d'obra. L'1.10.1999 es va replantejar l'escala i a continuació es col·locà el primer tram, acabant-se els 15 restants el dia 22 del mateix mes. Paral·lelament, es va procedir al muntatge i folrat parcial del mòdul mirador, sala d'equips i torrassa de llanterna. El 27.10.1999 va finalitzar l'engalzament i es va elevar el conjunt a la seva posició, a dalt del fust de formigó. El mes següent es va dedicar a la col·locació de finestres, ajustar l'escala i diversos treballs d'acabat dels mòduls, comesa elèctrica, instal·lació mecànica del grup electrogen, etc.

A partir del 24.11.1999 es va començar a engalzar el para-sol que forma el balconet exterior i l'estructura de la llanterna i el 3.12.1999 s'hissa el conjunt a la seva posició a dalt de la torre. Fins a finals del mes de desembre es van complementar els treballs de col·locació de vidres i folrat interior de la llanterna, instal·lacions elèctriques, d'aigua i de l'equip lluminós, coronament del para-sol i de l'escala, etc., per tant el far va quedar enllestit per entrar en servei el 31.12.1999.

Es va tenir molta cura a l'hora d'escollir els materials per tal d'aconseguir la major durabilitat possible, el millor resultat estètic i el mínim manteniment. Els fonaments es van realitzar mitjançant una llosa de sustentació de 6 m de diàmetre i 0,85 m de gruix suportada mitjançant 16 microestaquests tipus Losan, a partir de la cota -4 del terreny natural Per al formigonat es va escollir el formigó blanc controlant-se especialment la qualitat i el vibrat amb mitjans mecànics i manuals per tal d'aconseguir una resistència superior als 200 kg./cm2 que es va sol·licitar al projecte. El sistema utilitzat per a l'encofrat fou del tipus "Trepa". L'armadura del formigó és galvanitzada en calent per tal d'evitar futures oxidacions a causa de l'entrada d'humitat a través del porus del formigó. Per aquest motiu, la distància mínima de l'armadura més pròxima a les cares exteriors és de 5 cm. Per tal d'evitar la fosfatació i impermeabilitzar el formigó es va aplicar una emprimació especial de color blanc a les façanes exteriors.

L'estructura portant dels elements metàl·lics (recinte mirador, sala d'equips, parasol i torrassa de llanterna) es va fabricar d'acer galvanitzat en calent. Per tal de recobrir aquests elements es va fer servir xapa de bronze amb un contingut mínim del 6 % d'estany. El parell galvànic entre metalls es va eliminar mitjançant una pel·lícula plàstica i virolles aïllants. Tots els cargols i reblons d'unió són d'acer inoxidable. Per tal d'augmetar la rigidesa de la xapa ve plegada formant greques i els buits interiors que queden entre el revestiment exterior i l'estructura d'acer es reompliren d'escuma de polietilè expandit, cosa que també serveix d'aïllant i com absorbent de sorolls i vibracions. D'acer inoxidable AISI-316 són també la porta d'accés i de comptadors, l'escala d'accés al soterrani i el dipòsit de 110 l de capacitat del grup electrogen.

La llanterna de 3 m de diàmetre està fabricada per la Maquinista Valenciana. És de fundició de ferro recoberta parcialment amb xapa de coure i elements de llautó. Interiorment es van polir i van abrillantar els metalls nobles i en l'exterior es van deixar amb el seu color natural a joc amb la xapa de bronze que recobreix la totalitat de l'estructura cosa que permetrà un envelliment homogeni de tot el conjunt metàl·lic. La fundició de ferro està protegida per una emprimació antioxidant i dues capes de pintura gris. Prové de les Illes Canaries, on s'havia adquirit fa més de 30 anys per tal de modernitzar els fars de l'arxipèlag tot i que al final no es va arribar a utilitzar. L'escala és metàl·lica i d'ull, cosa que permetrà la futura pujada de pesos mitjançant politja anclada en les bigues del sostre del recinte mirador. Va galvanitzada i pintada de gris. La barana interior és un tirabuixó composat per una armadura metàl·lica coberta de xapa de bronze. Està subdividida en trams de 3,5 m articulats per replans i constructivament està formada per una estructura independent instal·lada de forma autònoma en l'interior de la torre. Té un total de 189 graons i sis replans que sumats als 8 de la escala d'accés al soterrani i els de l'escala de pujada al recinte d'equips i a la llanterna totalitzen 217 graons.

Un passamà de llautó, anclada al perímetre interior de l'octàgon, àgon de la torre discòrre un pasamans de llautó. El material utilitzat pel terra dels graons ha sigut de tauló "Prodema" d'alta resistència i de 2 cm de gruix. Els paraments interiors del mirador, sala d'equips i torrassa de llanterna són de tauló contraxapat amb acabat de fusta noble. Els 8 finestrals del mirador i les finestres que recorren el cos és d'alumini anoditzat de la serie Schüco Internacional, amb perfileria recoberta de xapa de bronze porten doble envidriament tractat per absorbir la radiació ultravioleta. En cadascun dels sis replans de l'escala existeixen uns registres practicables pel pas del cablejat, les tapes dels quals són serigrafies sobre metacrilat de fars històrics espanyols. En la part superior de la serigrafia s'ha deixat una porció cuadrada òpal i transparent que deixa passar la llum d'una làmpara allotjada al registre i que serveix per enllumenar l'escala. En la part inferior del tauló que constitueix el paviment del mirador, va penjat un focus que també serveix per donar llum a tota l'escala deixant també tenuement il·luminada la torre des de l'exterior Les escales d'accés al recinte d'equips i a la llanterna són de fusta de teca amb pasamans de llautó. A la sala d'equips existeix un armari de 1,20 m d'alçada i 45 cm de fons fet de tauló Prodema que recorre 5 de les 8 cares del perímetre interior de la torre. En el seu interior allotja els quadres de control i maniobra del sistema lluminós i sobre ell s'exposen lampares i equips antics empleats en els fars de Tarragona. Al voltant de la llanterna existeix un balconet o mirador exterior limitat pel para-sol de xapa de bronze i baranes de suport i “treu-la-por” del mateix material, al que es té accés mitjançant una porta practicada a la torrassa. Circumdant la torre i ascendint al ritme de l'escala, 48 finestres practicades en les arestes del cos van mostrant al visitant una prespectiva gradual de l'entorn que rodeja al far. Per tal d'evitar que l'aigua de pluja en relliscar per les finestres taquin la façana, a cadascuna disposa d'un voladiu fet de xapa de bronze que li dóna al conjunt una impromta característica. El cos és octagonal amb parets de formigó armat de 40 cm de gruix i 4 m de diàmetre, amb una alçada total fins el començament de la estructura metálica de 33,24 m.

Està constituida per un canviador en V disposat per a allotjar dues lámpares de descàrrega (halogenurs metàl·lics) de 400 w i una òptica composada de 6 panells diòptrics de 350 mm de distància focal, un dels quals és cec i actua com a porta per accedir a l'interior.

Els panells òptics foren recuperats d'un antic equip Dalen giratori per a gas acetilè que es trobava emmagatzemat al Centre Tècnic de Senyals Marítimes d'Alcobendas (Madrid) i foren cedides per Ports de l'Estat i adaptats mitjançant una estructura de llautó polit fabricat per la casa Mecaindu Reus. Tot el conjunt gira sobre un motor pas a pas d'accionament magnètic de la Maquinista Valenciana, recolzat sobre un pedestal d'acer galvanitzat. Com ja s'ha citat, els quadres de control i maniobra estan situats dins d'un armari situat al pis immediatament inferior. Com a resultat del càlcul aquest equip dona una intensitat eficaç de 475.338 candeles i una intensitat de càlcul, considerant el fons lluminós de 71.300 candeles, cosa que proporciona una abast nominal superior a les 17 milles sol·licitades en les prescripcions. La llum és blanca de grup de cinco llampades repetides cada 30" amb un ritme pel límit de l'abast de (Llum 0,2 Ocultació 4,8) 4 cops Llum 0,2 Ocultació 9,8. L'abast geogràfic previst per una alçada de l'observador de 4 metres és de 20 milles. Per tal de reservar energia i per a prevenir errors de corrent compte amb un grup electrògen automàtic monofàsic i diesel a 1500 r.p.m. de 220 V i 5 KVA i un dipòsit de combustible per més de 100 hores d'us continuat.
 

L'autor del projecte fou l'arquitecte José Llínás i Carmona, que ha participat en la seva redacció l'equip que integra el seu estudi professional i l'Estudi d'Arquitectura Robert Brufau i Associats, SA, que va realitzar els càlculs. En la direcció de l'obra han participat: Ramón Juanola i Subirana, enginyer de Camins Canals i Ports, com a director, auxiliat per Esteban Morales, enginyer tècnic d'Obres Públiques i Miguel Ángel Sánchez Terry, tècnic mecànic de Senyals Marítims, tots pertanyents a l'Autoritat Portuària de Tarragona. Com assistents a la direcció de l'obra han actuat els arquitectes José Llinás i Carmona i Joan Vera. Per part de l'empresa contractista COPCISA, el responsable ha sigut l'enginyer de Camins Canals i Ports, Marc Dalmau i Figueres.

La inauguració del far va tindre lloc el 30.12.99, mitjançant un acte institucional al qual, entre d'altres persones, van assistir altes autoritats de la Generalitat de Catalunya, el president de l'Autoritat Portuària Sr. Lluís Badia i l'alcalde de l'Ajuntament de Torredembarra, Sr. Santiago Segalà. Els dies 30 i 31 de desembre es van dedicar també a finalitzar petits detalls d'acabament, per tant, el far va quedar totalment acabat i enllestit a les 20 hores de l'esmentat dia 31. L'encesa del far es va realitzar a les 00.00 hores del dia 1 de gener de l'any 2000. Per donar simbolisme a l'esdeveniment, tal com mana la més antiga tradició, l'enginyer responsable dels Senyals Marítims va trametre un telegrama al tècnic encarregat de la cura del far amb el text següent: Destinatari: Miguel Ángel Sánchez Terry, tècnic de Senyals Marítims. Far de Salou (Salou) Tarragona "Coincidint amb l'entrada del nou segle i del nou mil·lenni, a les 00.00 hores dia 1 de gener de l'any 2000 procedirà a l'encesa del nou Far de Torredembarra. Durant tota la nit i fins la matinada romandrà a la cura de l'enllumenat per a preveure qualsevol anomalia que pugui produir-se. Salutacions." L'enginyer encarregat del Servei: Ramon Juanola i Subirana. D'aquesta forma i per extraordinària coincidència el far de Torredembarra passarà a la història com el darrer far construït en el segle XX i en el segon mil·lenni, i el primer dels encesos en el segle XXI i en el tercer mil·lenni.

Per arribar al far des de Tarragona s'ha d'anar per la carretera nacional a Barcelona fins arribar a la desviació de Torredembarra (a 13 km). Un cop allí, s'ha d'anar cap a la zona de la platja i buscar l'avinguda de la Galera, en plena zona residencial. Al final de la zona, a prop del terme municipal d'Altafulla i al penya-segat més sortint conegut com la punta de la Galera es troba situat el far. Tant des del seu mirador tancat com des del balconet exterior del far s'observa una meravellosa panoràmica dels voltants, dominant el port esportiu que està situat en les seves proximitats i els pobles del voltant. Pel sud, l'horitzó s'extén fins el cap de Salou i pel nord-est fins la central tèrmica de Foix i la població de Vilanova i la Geltrú.

El far de Torredembarra és el que té la torre més alta de tots els fars de Catalunya, i supera en 7 m al del far del Llobregat.