Generalment, difondre la nostra imatge és signe de distinció, satisfà la nostra vanitat i ens permet fugir del trist i vulgar anonimat.

En el món occidental més evolucionat, el retrat s’imposà amb força. En un principi, per a plasmar algunes de les grans ocasions, com deixar constància gràfica del nou president del país o bé del nou director general d’una gran empresa. També com a testimoni gràfic d’un enllaç reial, d’un nou campió, d’un destacat científic, d’una gran catàstrofe, d’un malfactor en cerca i captura o, senzillament, per a satisfer l’ego personal del patriarca d’una gran nissaga, fent-se retratar amb tots els membres de la família, reunint al seu voltant fins a tres o quatre generacions.

En l’actualitat, el retrat (i afinant encara més, l’autoretrat) ha esdevingut una pràctica diària, multitudinària, reiterativa, innecessària i, fins i tot, tòpica, doncs s’ha creat la necessitat quasi peremptòria d’immortalitzar determinats moments (cada cop en més quantitat i, lamentablement, intranscendents i poc significatius) i donar-los a conèixer a través de les múltiples xarxes socials existents. Lluny queda, segons sembla, la por que el retrat ens llevi l’ànima doncs, ans al contrari, pel que es veu, aquesta pràctica actua de forma totalment inversa, almenys, entre les noves generacions.

Malgrat aquests prejudicis, val a dir que pràcticament l'autor no ha trobat cap objecció a l’hora de tirar endavant aquest projecte fotogràfic. La selecció dels models no ha estat feta sota cap pressió ni tampoc per interessos més o menys pràctics. Aquesta galeria de retrats ha estat confeccionada amb la condició que les persones que la componen formin part de l'entorn d'Albert Saludes, o que els hagi conegut durant la seva vida. En altres paraules: repassant la seva agenda, de la A a la Z. La seva diversitat i procedència tenen en comú que són majoritàriament tarragonins (tot i que alguns ho són d’adopció) però tots ben arrelats i amb una presència pública més o menys notòria depenent de la seva ocupació.