Far de la Banya- Port de Tarragona - Autoritat Portuària de Tarragona

FAR DE LA BANYA PORT DE TARRAGONA

HISTÒRIA

El port natural dels Alfacs comprèn tota la zona sud del delta de l'Ebre, al límit meridional de la província de Tarragona. Està protegit a la banda de mar per una llarga llengua sorrosa denominada platja del Trabucador que inicia la península dels Alfacs, i on es troben paratges destacats com la punta de la Banya i la punta Corballera. Des d'antuvi fou un lloc d'intercanvi de mercaderies i avituallament de la zona de Sant Carles de la Ràpita i com refugi d'embarcació en les tempestes, en cara que plantejava l'inconvenient d'accés en la dificultat que suposava reconèixer els sorrals baixos amb les muntanyes del fons. Per aquesta raó, fins i tot de dia, eren nombrosos els enfonsaments i naufragis, cosa que va determinar que la zona fos un dels punts on més calia senyalitzar i enllumenar i, per tant, es va incloure en el Primer Pla d'Enllumenat Marítim d'Espanya, aprovat per Reial decret de 13 de setembre de 1847. S'hi establia la construcció de tres fars de diferent ordre i importància, que s'havien de situar a l'illa de Buda, a la Punta de la Banya i a la Punta del Fangar com punts geogràfics més representatius per delimitar els terrenys del Delta. Per atendre aquest Pla, l'enginyer Ángel Camón presenta el 3 d'octubre de 1859 sota el títol Descripción de un modelo de faro de hierro para a las puntas de la Banya en los Alfacs i del Fangar, un primer projecte que situaria una torre de ferro en el delta de l'Ebre.

De la mateixa manera que després faria Lucio del Valle definitivament, utilitza per als fonaments el principi de rosques inventat per l'anglès Alexander Mitchell “l'enorme resistència de les quals per tou que sigui el terreny n'hi ha prou per construir un fonament sòlid” basant el seu disseny en un suport constituït per 8 estaques de ferro forjat col·locats en els angles d'un octògon regular, units entre si per tirants i reforçats per un de central unit també als del perímetre. El conjunt suportava un petit edifici octogonal amb set obertures interiors de forma triangular d'escassa habitabilitat que eren destinats a albergar l'entrada, cuina, dormitoris per a dos torrers, magatzem i habitació de combustible, rebost i sala. En el centre s'aixecava una torre cilíndrica. Exteriorment, una galeria de 0,80 m d'amplada protegida per un balustre de ferro.

Es preveia situar-lo dins de l'aigua, a una profunditat mitja de 3 m i amb el pla focal situat a 12,70 m damunt de la superfície de l'aigua. Les estaques s'enfonsaven 6 m a comptar des del fons marí. Tal com es relata en la història del far de Tortosa, encara que les propostes de torres de ferro d'Ángel Camón no foren acceptades, foren la base d'una Reial ordre de 9 de gener de 1860, per la qual l'inspector Lucio del Valle, comissionat en aquells dies a la ciutat de Londres, s'encarregà de confeccionar els projectes definitius per als fars de Buda, la Banya i el Fangar. En la Reial ordre es va facultar Lucio del Valle per a sol·licitar preus als fabricants de Londres i admetre proposicions de forma definitiva.

El far de la Banya fou el segon en importància dins dels tres fars de ferro previstos per al delta de l'Ebre. Lucio del Valle, el seu arquitecte, en presentar-lo destaca en la memòria “la conveniència de refusar les obres de fàbrica, reemplaçant-la a totes les parts de l'edifici amb peces de ferro hàbilment disposades, de manera que pugui desfer-se amb facilitat la torre i col·locar-la immediatament en un altre punt”; previsió que es veurà acomplerta quasi 120 anys després. Per construir el far es redacten dos projectes diferents: el primer situa la casa dels torrers a baixa alçada del sòl, suficient només per permetre la pintura i manteniment de les peces de ferro. El fonament divideix la casa en dues parts: nou estaques sobre un quadrat central sobre els quals es construeix una forta plataforma on descansa la torre i uns altres dotze de menor diàmetre repartits al voltant del quadrat exterior com suport de les parets de l'edifici.

La torre seria de dogues de ferro fos amb vorells interiors en els quatre costats per unir-les convenientment a juntes trobades en el sentit vertical, i segons cercles paral·lels a la base en sentit horitzontal. Els habitatges, de planta quadrada, distribuïen dues habitacions independents per als torrers, magatzem i gabinet de l'enginyer. Per al segon projecte, aixeca més la casa, minva la longitud del tub de l'escala, que fa de palastre en comptes de ferro fos. Els càlculs de pes i cost d'ambdós en el punt d'embarcament en el port de Gloucester foren els següents:

Projecte n. 1: 68,50 tones; 1.541 lliures i 5 xílings.

Projecte n. 2: 46,70 tones; 1.053 lliures i 0 xílings.

PROCÉS

Es tria el segon perquè hi ha una diferència favorable de 488 lliures 5 xílings

Va aixecar-se a la punta de la Banya, sobre una platja rasa i sobresortint cap al S i a 3 milles al SE de la boca del port dels Alfacs. L'altura sobre el terreny era de 18,70 m i sobre la mar només de 0,30. La torre era de ferro, lleugerament cònica, pintada de color groguenc, amb llanterna poligonal i cúpula de color natural de coure. Ocupava el centre de l'habitació dels torrers i era de planta hexagonal amb dues portes a la banda de la mar i una finestra a cada un dels angles restants. Els materials emprats en la construcció foren el ferro forjat anglès de superior qualitat per a les estaques, ferradures, biguetes i la resta d'elements metàl·lics, i fosos, de la mateixa procedència, per a totes aquelles peces que ho necessitessin. Xapa galvanitzada de ferro per a l'exterior dels habitatges; l'interior i l'empostissat de fusta de pi, d'una amplada màxima de 7 polzades a les parets i de 9 a les del sòl.

La distribució interior era de taulons reforçats amb sòcol cornisa i faixa intermèdia. Els envans de les cuines de xapa de ferro ondulada per evitar els incendis. La utilització de claus estava prohibida; la subjecció es va fer exclusivament amb cargols. Les vidrieres de les finestres i porta d'entrada eren de tipus anglès amb paravent de fusta. L'òptica construïda a 1861 era de la casa anglesa Chance Brothers, de tercer ordre i tres zones de llum blanca fixa, que proporcionaven un abast de 13 milles. L'òptica i la llanterna van costar 30.166 rals. La fabricació de l'edifici i la torre, que pesaren 48,80 tones, fou adjudicada a l'anglès Mr. Henderson Porter de Birminghan, per 101.088 rals com a constructor dels fars de Buda i el Fangar, condició inclosa en el premi per a qui fes una millor oferta per al primer far. El far de la Banya, atès per dos torrers, es va encendre per primer cop l'1 de novembre de 1864. Un llum d'oli proporcionava la llum. El 1883 ja comptava amb un llum Maris de dues metxes i, anys després, amb una instal·lació de gas acetilè. El gas es fabricava allí mateix per mitjà d'un gasòmetre de carbur de calci. Aquest sistema es va substituir el 1929 per una instal·lació automàtica Dalen que també funcionava amb gas acetilè emmagatzemat en tres acumuladors de la casa sueca AGA, tipus AK-25. Duia un cremador de 25 litres amb un sistema de canvi automàtic de cobertor de bitàcola i una vàlvula solar per apagar el far durant el dia. Donava una aparença de grups de tres ocultacions de llum blanca cada 15 segons i era visible a una distància de 12 milles. L'emplaçament marca l'inici d'una petita península sorrosa, unida al delta per una estreta llengua de sorra que sovint es talla amb les tempestes. El proveïment es feia per mar si el temps ho permetia i per terra i a peu en cas contrari. El camí d'accés s'acabava a la punta del Clot, cosa que obligava a salvar un trajecte de 10 km per la platja. Els habitatges eren reduïdíssims. Només tenien una habitació i cuina i els hi mancava l'aljub d'aigua potable, cosa que feia extremadament difícil la vida dels torrers i llurs famílies. El 1913 es construïren dues casetes: una per a magatzem de combustible i una altra per a pavelló d'inspecció. A causa de les penoses condicions de vida, el 18 de juliol de 1943 es va suprimir el personal que atenia el Far. A partir d'aquesta data el servei va quedar integrat al far de Sant Carles de la Ràpita. Les noves exigències d'abast palesen que també és insuficient. L'1 de novembre de 1978 s'apaga per donar pas a una nova torre de formigó normalitzada de 23,7 m d'altura i 3 de diàmetre on es col·loca la primitiva òptica del far de ferro i el mateix sistema lluminós que ja tenia (vegeu la seva història). Aprofitant les obres, es demoliren les restes de l'habitatge d'inspecció i el magatzem, i es va tancar la parcel·la que ocupaven amb una tanca de gelosia.

Resta abandonat i inicia una lenta deterioració sense que ningú se'n faci càrrec. Un informe elaborat a 1980 pel tècnic Miguel Ángel Sánchez Terry després d'una visita d'inspecció palesa el mal estat del far i la conveniència de recuperar-lo per la seva importància històrica, desperta l'interès del Servei de Senyals Marítims. L'enginyer José Hernando Requejo des d'aquest Servei intenta dur-se'l a Madrid, però respon el director del port de Tarragona, Joaquín Juan Dalac, trametent un ofici al president de la Junta del Port sol·licitant la recuperació de l'antic i abandonat far de ferro situat a la punta de la Banya a la península dels Alfacs (delta de l'Ebre) per tal de rehabilitar-lo i instal·lar-lo al dic de recer.

L'import dels treballs es duria a terme aprofitant les obres de construcció del nou dic trencaones i es faria d'acord amb el Reial decret 2 i 8 32/197 i 8 de 27 d'octubre que, en l'article primer, disposava que en el pressupost de tota obra pública finançada per l'Estat, hi figuraria una partida equivalent a l'1% d'aquell, amb destinació a realitzar treballs artístics, decoració, ornament o adorn, o per aconseguir la plena integració de l'obra en l'entorn natural. També demanaven els tràmits necessaris per aconseguir la cessió del far.

ESTUDI

Sis dies més tard s'aprovava l'afer i un mes després el director general de Ports donava l'autorització i elaborava l'estudi alhora que es demanava tota la informació històrica necessària.

Atesa la responsabilitat d'una tasca tan delicada es decideix que es faci per administració i el director del port elabora el primer projecte per un import de 16.116.349 pessetes. Des del punt de vista tècnic els treballs consistien en tres parts: el desmuntatge de la ubicació original amb trasllat dels materials al port de Tarragona, la rehabilitació de les peces i el seu muntatge en el lloc escollit. La primera de les fases s'adjudica a l'empresa INTEMA SA, de Barcelona, per un import de 6.857.625 pessetes, que finalitza els treballs el 2 d'octubre de l'any següent. Els treballs de Reparación y adecuación de las piezas y elementos constitutivos del Far de la Banya previos a su montaje, pressupostats en 9.150.120 pessetes s'encarreguen a MECSA, de Tarragona, el 14 de desembre de 1984, amb les peces a reparar i a construir de nou que es detallen tot seguit. Peces a reparar:

Estaques de suport laterals i central.

Tirants per travament d'estaques.

Creuetes de travament lateral entre estaques.

Jàssera d'ànima plena, de suport casa de torrers i torre cilíndrica.

Bigues de gelosia d'unió entre estaques.

Tirants en forma de T per a fixar xapes de la piràmide de tronc.

Xapes rectangulars d'unió base piramidal de tronc i xapes trapezoïdals, que formen les sis cares.

Pilars de la casa dels torrers.

Angulars de travament de sostre.

Torre cilíndrica d'accés a llum.

Barana del balcó de la casa dels torrers.

Portes de l'interior de la casa dels torrers.

Barana del balcó del llum.

Envans de fusta encadellada de l'interior de la casa dels torrers.

Sostre de l'interior de la casa del torrer.

A causa del mal estat, calia construir de nou 21 conceptes entre els que hi figuraven 200 m2 de xapa ondulada galvanitzada, una part de les cares de la piràmide en tronc, 6 bigues d'ànima plena per a travament intermedi de les estaques, 34 metres de canal d'evacuació d'aigües, 60 bigues de fusta, 21 mènsules de suport de balcons, caseta dels torrers i llum, etc. L'escala original d'accés, sense cap detall, no estava inclosa en l'import.

Un cop exhaurit pràcticament el pressupost inicial, calia una nova avaluació per adaptar-lo a la situació. Sota el títol Proyecto Modificado de la Instalación en el Puerto de Tarragona del antiguo Far de la Banya, s'aprova una despesa addicional de 3.110.504 pessetes per acabar les tasques pendents. El Far ja és el símbol del port. En un primer moment es pensa en la utilitat funcional com recinte singular de reunions i de visites especials, per la qual cosa resta acabar l'entorn. En el Ple de la Junta feta el dia 11 de juliol de 1988 s'acorda sol·licitar que s'executin les obres complementàries, com ara la il·luminació monumental, urbanització exterior, climatització, instal·lació de parallamps, il·luminació interior i exterior i escala, amb un pressupost aproximat de 8.500.000 pessetes. A més d'encarregar-se uns cartells que reprodueixen el far amb el títol “Un gran esfuerzo, un gran futuro” el 1990, any en què el port modern fa dos cents anys, s'edita un mata-segells especial que recull el disseny del pòster. Acabades les obres, una resolució de la Direcció General de Ports i Costes de data 22 de novembre de 1988, d'acord amb el dictamen emès per la Comissió Permanent de Fars, disposa: “Tenint en compte les raons de tipus històric i monumental i a proposta de la Junta del Port de Tarragona es mantindrà en servei amb les característiques següents:

Situació: Extrem de la setena alineació del dic de Llevant.

Color: Blanc.

Ritme: Ocultacions aïllades.

Abast nominal: 10 milles nàutiques.

Amb aquestes prescripcions, proveït d'un llum halogen de 1000 W, òptica acrílica ML-300, canviador i aparell de llampades FLAG 2AS de la casa Tideland i un grup electrogen Electra Molins de reserva, va ésser encès de nou la nit del 13 al 14 d'agost de 1990, i va substituir el Far del moll d'Aragó, que en la mateixa data es va apagar. La llum resultava inútil perquè les contínues obres d'ampliació del port l'havien deixat enrere. No obstant això, el dia 17 del mateix mes té una important avaria en la instal·lació que el deixa apagat fins al 4 d'agost de 1991.

Posteriorment, el 13 d'agost de 1992, es col·loca l'òptica de vidre tallat i polit de 500 mm de diàmetre del far del moll d'Aragó per a substituir l'acrílica que havia cremat per fallida del ventilador de refrigeració. Un nou canvi en l'equipament tècnic va tenir lloc el 27 de juliol de 1996, data en què es va substituir l'aparell de llampades per un altre MD-03 de La Maquinista Valenciana. Per tal de donar una finalitat al far, a 1992 es va adjudicar en concessió l'edifici per ubicar-hi un restaurant. Complementàriament es va construir una caseta annexa per a bar i diversos espais protegits per tendals amb taules i cadires. D'aquesta manera, el símbol del Port esdevenia un important punt d'atracció turística especialment a les nits d'estiu. Les obres d'ampliació del moll d'Aragó que s'iniciaren l'any 1996 impediren l'accés i va caducar la concessió. Actualment en obres, no es preveu la utilització fins que no acabin.