La torre és del color de la pedra natural de la pedra de carreus en què està formada i la cúpula de la llanterna del color natural del coure. És de figura cilíndrica i ocupa el centre de l'habitació dels torrers, dels quals sobresurt 2,3 m.
Aquest far, en unió amb la boia de campana i de salvament que està fondejada a 6,5 cables al SO de la punta del Galacho, marquen de nit l'entrada al Port dels Alfacs".
Amb aquest text es posava en coneixement dels navegants l'entrada en servei i les principals dades d'aquesta llum, successora dels focs que antigament es venien encenent en la torre de Sant Carles.
La seva millor descripció i detalls queden recollits en el relat que sobre ell efectua, el 1875, l'enginyer cap de Tarragona, Cecilio Cardenal:
"Far de Sant Carles de la Ràpita
El Far de Sant Carles de la Ràpita és de 6º ordre, de llum fixa vermella i es troba situat a l'entrada del port dels Alfacs, en la punta anomenada Senieta, al peu d'uns estreps on la divisòria dreta de l'Ebre es ramifica en apropar-se al mar.
L'edifici es troba situat a 40 m de distància de la ribera de l'aigua i a 2,2 m sobre el nivell de l'aigua.
Demanat per la superioritat el 7 de febrer de 1860, el projecte fou estudiat pel distingit enginyer en cap Sr. José Gos Alvarez i aprovat amb data 3 de juliol de 1861, construint-se les obres pel sistema de contracta, sota la inspecció del mateix enginyer i finalitzant-se l'abril de 1862, essent rebudes el maig del mateix any.
Adquirits a Paris en la casa del constructor Mr. Henry Lepaute la llanterna, aparell, llums i altres efectes necessaris per a l'enllumenat, foren aquests rebuts per l'enginyer cap el 27 de setembre 1862 i es va procedir, sens dubte, a dotar l'aparell i llanterna, operació que finalitzà el 21 de desembre de 1862, encenent-se la llum el 1r de novembre de 1864.
L'edifici de planta quadrada, de 13,10 m de costat, està situat en el centre d'una plaça quadrada, també de 30 m2 de la qual s'aprofita com pati la part anterior i com hort la zona corresponent a les façanes laterals i posterior.
L'arquitectura és molt senzilla. Sobre un sòcol de carreus de 0,50 m d'altura s'aixequen les façanes de maçoneria amb aristons de carreus, amb una altura de 2,90 m, sobre la qual corre la cornisa d'aquesta darrera classe de fàbrica i d'un gruix de 0,30 m, essent per tan l'altura total de l'edifici fins la seva coronació de 3,70 m. Acaba aquest amb una senzilla barana de maçoneria. S'obren a la façana principal la porta i dues finestres, una d'aquestes a cada una de les façanes laterals i 3 finestres en la posterior.
L'ornamentació de les obertures consisteix simplement en una faixa de carreus formant llindars i faixes.
La resta de l'edifici que, com queda dit, és de maçoneria, està tot revocat i pintat de color groc clar.
En el centre d'aquest s'aixeca la torre de carreus cilíndrica, de 2,30 m de diàmetre exterior i d'1,30 m d'altura, compresa la cornisa de 0,40 m i com el seu peu es troba a 0'30 de la coronació de l'edifici, resulta la de la torre 1,60 m sobre aquella. Segueix a aquesta la torrassa cilíndrica, també de carreus, d'1,90 m de diàmetre exterior i d'1 m d'altura, el qual finalitza, així mateix, amb una petita cornisa.
Al voltant d'aquest, sobre la cornisa de la torre, queda un petit espai anular que, defensat amb una barana de ferro, serveix el balconet per facilitar la neteja de la llanterna.
La coberta de l'edifici està formada per 4 peces de fusta de forta escairada, que en direcció de les diagonals, es recolzen, per un costat, en els angles de les façanes i, per l'altre, en la torre que, com s'ha dit, ocupa el centre; sobre aquestes peces es recolzen altres menors, en direcció de les façanes, les quals, a la vegada, reben l'embaldat i l'enrajolat del terrat. Les aigües del terrat són conduïdes per 2 conductes verticals adossats a les façanes de l'edifici que segueixen després per sota terra fins acabar en l'aljub.
En el centre d'aquell s'aixeca la torre octogonal a l'exterior, amb costats d'1 m d'ample. Dos envans senzills normals a la façana principal divideixen la planta en 3 zones: la central de 4,70 m d'ample i per mitjà d'envans transversals es completa la distribució de l'espai edificat que es redueix a un vestíbul, en primer terme, seguit d'un espai quadrat, en el centre del qual està la torre i els seus angles s'han aprofitat per armaris per mitjà d'envans que els aixamfrana; segueixen a aquest espai una habitació destinada a magatzem i habitació de reparacions, totes a la zona central. La de l'esquerra està dividida en tres habitacions, la primera amb cambra destinada a l'enginyer, la 2a al torrer i la 3a en comunicació amb l'habitació de reparacions o magatzem d'oli.
Per últim, a la zona de la dreta, hi ha 2 habitacions pel torrer, la cuina i l'excusat.
En l'interior de la torre que es troba tota estucada i el radi de la qual és d'1,50 m, s'allotja l'escala de cargol d'ànima, construïda tota de carreus, i els esglaons de la qual tenen una longitud d'1,35. A l'altura del terrat té aquesta practicada una petita porta que dóna accés a aquell, seguint l'escala fins el pis on acaba la torre, on hi ha practicat un parany pel qual es penetra a la cambra d'il·luminació. En el centre d'aquesta va subjecta la columna de fosa sobre la que es col·loca l'aparell i el llum.
La llanterna no difereix pel que fa a detalls, dels adoptats pel constructor francès abans esmentat per a fars d'aquests ordres, i és per tan ben conegut a Espanya; únicament presenta la particularitat que el diàmetre del cercle inscrit a les cares interiors dels muntats, és d'1,60 m en lloc d'1,40 com li correspondria segons model, resultant d'aquí que l'apotema de la secció de la llanterna sigui d'1,70 m en lloc d'1,50 m i que aquesta resulti ser de 5è ordre, en lloc de 6è, com correspon al far. Comprèn 16 vidres distribuïts en les seves 8 cares.
L'aparell de 6è ordre il·lumina l'horitzó, la fi de la qual porta un dels segments lligat a la resta per frontisses, de manera que pugui obrir-se per permetre la col·locació del llum.
Es composa, com d'ordinari, de la zona diòptrica, i les segones catadiòptriques, abraçant la 1a, radi del qual és de 0,30 m, un angle vertical de 61'30' i les 3 reunides, un de 144º33', portat respectivament la superior i la inferior 5 i 3.
Tot va muntat sobre la carcassa corresponent de bronze, compostes de 4 meridians i 4 traves, tot sostingut per 4 peus acabats per rodetes verticals, que permeten girar l'aparell, el moviment del qual va guiat per un eix subjecte en el seu centre a la columna i que travessa la base de l'aparell.
Els llums emprats són moderadors de ressort, de la forma ordinària, a més de poder-se canviar l'encenedor, pot treure's la tapa superior del dipòsit, permetent així desarmar per complet tot el llum.
Les dimensions del dipòsit són: altura: 0,19; diàmetre interior: 0,09
La llum vermella s'obté mitjançant xemeneies del color vermell del coure.
No havent-se col·locat el parallamps al temps de construir l'edifici, s'ha col·locat aquest any, aprofitant per això una punta que va remetre el Dipòsit de València com recanvi pel far de Buda.
Com accessoris de l'edifici poden contar-se: l'aljub, construït a l'esquerra, amb una capacitat d'uns 13,5 metres cúbics, de secció quadrada i amb una boca per on s'extreu l'aigua, que és conduïda per les canonades que abans s'indicaren
Tot l'espai quadrat on abans s'ha dit s'aixeca el far, es tancà, en un principi, per una tanca de fusta sobre sòcol de maçoneria. La primera desaparegué arran les humitats i el segon es trobava en molt mal estat, fins que l'any anterior s'ha reemplaçat aquest amb un sòcol de carrerons, coronat amb carreus, i aquella per una tanca de ferro amb pilars de carreus també.
Un camí de 165 ml de longitud i 5,50 d'ample, plantat d'arbres, posa en comunicació el far amb la carretera propera de Vinaròs a la Venta Nueva.
El cost total del far és el que a continuació es detalla:
Import de la liquidació de l'edifici 14.861,00 pessetes. Valor de l'aparell, llanterna, llum, etc. 5.125,36 pessetes. Mobiliari 2.732,50 pessetes. Parallamps 102,80 pessetes. Tanca de ferro 7.415,02 pessetes. TOTAL 30.326,68 pessetes.
Falta en aquest resum l'import del muntatge de l'aparell, del qual no ha estat possible trobar antecedents a les oficines de la província.
Tarragona, 19 de gener de 1875
L'enginyer: Cecilio Cardenal"
Inicialment utilitzà l'oli d'oliva refinat com combustible. Posteriorment es canvià el llum per un altre Maris d'un ble sèrie senar que s'utilitzà successivament amb parafina i petroli. La primera reforma ressenyable arriba amb el compliment d'una Reial ordre de 10 d'abril de 1918, en la qual es fixà una aparença lluminosa de grup de 3 i 2 ocultacions blanques i una reforma en el sistema d'enllumenat.
Per aquesta reforma s'instal·laren dos carburadors amb capacitat per 4 k de carbur de calci i encenedor permanent de 17,5 l destinats a fabricar gas acetilè per mitjà d'un gasòmetre allotjat en una caseta contigua a l'edifici. També es col·locà en l'òptica un joc de 5 pantalles giratòries muntades sobre una bóta de mercuri accionades per una màquina de rellotgeria de moviment persistent i una nova llanterna cilíndrica de fusta de caoba, escala ràpida i pis de fosa, conjunt del qual es va adquirir en la seva totalitat a la casa espanyola La Maquinista Valenciana.
La nova característica començà a exhibir-se en la nit del 29 d'agost de 1920 i el sistema d'acetilè el 2 de setembre següent.
L'electrificació arribà l'any 1929 per mitjà d'un llum de filament de 100 bugies que conservà el llum Maris de reserva fins al maig de 1951 en què el Maris se substituí per un Aladino.
El creixement de la ciutat i l'augment del tràfic d'embarcacions van emmascarant paulatinament la llum que arriba a confondre's amb les de la resta de la població. El 1956 la Comandància de Marina expressa les queixes dels usuaris del far que ja són incapaços de distingir les ocultacions.
Per posar-hi remei se substitueixen les pantalles per un joc de centellejadors elèctrics amb reserva de gas de la casa AGA, composta d'un basament de perfils laminats, òptica diòptrica de tambor de 500 mm de diàmetre, llum d'incandescència de 250 W, canviador automàtic, fotocèl·lula, centellejador de gas amb cremador de 30 l i un grup electrogen dièsel VMS, que entrà en servei el 23 de maig de 1975. L'antic sistema òptic es diposita en el Museu Naval de Barcelona, on actualment figura exposat.
El desenvolupament dels sistemes fotovoltaics van arraconant cada cop més l'ús d'acetilè. Poc a poc, les instal·lacions dels fars del Delta es van electrificant com energia solar. A partir de 1985 el far de Sant Carles és l'únic que queda amb aquest tipus de combustible, encara que només com a reserva.
Els problemes de manipulació i subministrament de gas aconsellen la seva substitució i de nou es reemplaça la instal·lació. El 2 de juliol de 1995 s'instal·la un nou sistema compost d'un centellejador electrònic de la casa Balizamar dotat de llums halògens de 1000 W a 220 V, col·locats en un canviador automàtic capaç per allotjar-ne dues. S'aconsegueix així destacar més la seva llum que una altra vegada quedava emmascarada pel continu creixement urbà.
Per arribar al far s'ha de prendre un ramal d'uns 150 m que parteix de l'antiga carretera nacional que va des de Sant Carles de la Ràpita a Vinaròs, a uns 800 m de la primera. Està situat a la vora de la platja i integrat en una zona residencial totalment urbanitzada i és un element destacat dins del pas marítim que rodeja la costa.
L'edifici és l'original, restaurat i conservat en successives ocasions. L'ús dels buits interiors ha canviat substanciosament.
Ara alberga un ampli habitatge que és utilitzat per un dels tècnics encarregats del manteniment de la senyalització marítima de la província, un despatx i un vestíbul. L'equipament exterior està complementat per dues casetes rectangulars; una que conté el grup electrogen de reserva i que està destinat a taller de reparacions i una altra que s'utilitza d'aparcament i magatzem.
Durant l'última Guerra Civil estigué apagat per una ordre del Comitè de Defensa de Tortosa des del 17 de març de 1937 fins finals de l'any següent.
